Daniel Millor, arquitecte: "La millor eina contra la vulnerabilitat urbana és el moviment dels barris"

L'arquitecte alacantí ha estat reconegut amb el Premi Princesa de Girona Social pel seu treball promovent la regeneració comunitària de barris vulnerables

Daniel Millor Vela, guanyador del Premi Princesa de Girona Social 2024.

Daniel Millor Vela, guanyador del Premi Princesa de Girona Social 2024. / Fundació Princesa de Girona

Marina Tovar

L'alacantí Daniel Millor Vela ha obtingut el Premi Princesa de Girona Social 2024. Arquitecte de professió, és coordinador del Programa Asertos desde Quatorze i Arquitectura sin Fronteras. Un projecte de regeneració urbana comunitari que treballa en diversos barris vulnerables d'Alacant, com el barri del Cementerio o la Colonia Requena. La Fundació Princesa de Girona el descriu com un "transformador de realitats" i reconeix amb aquest guardó el seu compromís social com a arquitecte i activista i la seva implicació en la regeneració comunitària de barris vulnerats.

Què el va portar a entrar en el món de l'arquitectura social?

Abans d'entrar en arquitectura, no tenia res clar què volia estudiar. M'interessava el disseny, vessants creatius... i al final em vaig decantar per la meva professió perquè vaig veure que tenia més versatilitat de la que creia. Durant la carrera vaig començar a descobrir referents socials, com Arquitectura Colectivas o l'entitat Recetas Urbanas. M'agradava molt l'arquitectura militant, entendre com eren processos compromesos, que baixaven al barri. Tu, com a arquitecte, aportes les eines que tens, perquè des del veïnat es puguin fer transicions col·lectives. Quan vaig fer l'Erasmus a França, vaig trobar un projecte amb un enfocament semblant que em va enganxar. Consistia a treballar amb els veïns de poblats xabolistes per aconseguir que deixessin de ser poblats xabolistes, trobant solucions dins del barri. En francès ho anomenem 'Résorption', que és la reabsorció del barraquisme. Cal tenir en compte que, al final, les violències del sistema, lligades a l'habitatge, a l'ocupació, expulsen a la gent del mateix sistema econòmic, als marges. Des d'aquí és molt difícil formar una comunitat sòlida. És un tema molt lligat a la integració, anar entenent a la gent i veure com podem encaixar les peces fins a reconstruir una comunitat que no et necessiti.

Dels projectes en poblats xabolistes a França, a barris vulnerables d'Alacant. Com va sorgir el programa Asertos?

Asertos va néixer el dia en què vaig acabar el meu projecte final de la carrera. Vaig tenir la sort que hi havia uns professors a Alacant treballant en una cosa semblant, vaig deixar l'ONG de França i em vaig tornar a València. Asertos és un programa de regeneració urbana comunitària, amb èmfasi en la necessitat de posar a la comunitat del centre. Cal entendre que el motor real del canvi és la comunitat, i que moltes estan destruïdes. El capitalisme i l'individualisme han anat fracturant les comunitats, i ja hi ha més que evidencia que això ens genera problemes de salut, tant física, mental i social. El que intentem fer, amb l'excusa que els barris estan fets pols, és rehabilitar-los. És una oportunitat per a l'ocupació, per a la formació, per a l'assemblearisme. Aconseguim que la gent parli, intercanviï converses i torni a teixir relacions de confiança. L'eina més gran que tenim per lluitar contra la vulnerabilitat urbana és el moviment dels barris.

Quin seria algun exemple d'iniciativa que neix amb aquest programa?

Un exemple molt clar és el cas del José. Un veí del barri del Cementirio, a Alacant, que va formular de manera diferent un problema que tothom tenia. En la perifèria de la ciutat s'havien anat formant abocadors il·legals, parcel·les en les quals la gent tirava les escombraries. El José va veure que en el meu equip estàvem acompanyant la creació d'un hort urbà, es va asseure amb nosaltres i ens va dir 'Jo vull fer el mateix aquí, davant de la meva casa'. Ens vam posar a treballar-ho, ell es va oferir a netejar la parcel·la, vam parlar amb el propietari de la mateixa i vam anar trobant fons a poc a poc. Ha passat de ser un abocador a un refugi climàtic, amb més de 70 arbres, ombra, punts d'aigua i zones d'activitats per a nens.

Què es pot fer des de les administracions per lluitar contra la degeneració dels barris?

Des de les administracions cal facilitar itineraris perquè la gent visqui bé. Això no va de regalar-li una casa a la gent, va que puguin aconseguir-ne una. El sistema expulsa a molta gent i cal aconseguir mesures correctives. Hi ha molts barris, com el de Carolinas, on no hi ha un parc d'habitatge suficient. Es divideix entre habitatges molt deteriorats o els que estan fora de preu per a la majoria dels veïns. Segons l'ONU, la gent hauria de pagar un màxim d'un terç dels seus ingressos en el lloguer, i això ha de ser possible. Hem de generar un parc d'habitatge prou gran per poder acollir a aquells que no arriben al nivell del preu de mercat. Necessitem inversió pública.

És necessària una col·laboració entre les administracions i les comunitats per buscar solucions?

Proposar una solució que planegi per sobre de la comunitat, sense centrar-nos en aquesta, no té cap sentit. Si facilites la millora de la zona i no puja a l'una el poder adquisitiu dels veïns, quan comenci a apujar el preu de la vida en el territori, els més vulnerables tornaran a ser expulsats del seu territori. Amb la qual cosa tornem a trencar les xarxes comunitàries i seguim igual. Aquí és on han d'entrar solucions diferents, que han de venir de la comunitat, dels moviments de barri. Ells tenen la solució, entenen bé quins són els diferents camins i projectes que hi ha. El més complicat és aconseguir aquesta unió entre la formalitat de la institució i la informalitat de la comunitat. Aquest és el valor de la nostra proposta en termes empresarials: aconseguim treballar en l'espai que queda entre la formalitat i la informalitat.