Els familiars, els oblidats en el suïcidi

Negació, culpa, vergonya, ambivalència, acceptació i amor incondicional. Aquestes són algunes de les fases del procés emocional que viuen els familiars que han patit la mort d’algú proper per suïcidi. Una experiència difícil i dolorosa i, generalment, poc reconeguda.

Així ho denunciava aquest dilluns Jordi Costa, president de l’Associació Tramuntana. Després del suïcidi, durant una de les taules rodones del primer congrés de benestar emocional de Girona, en la qual ha exposat la seva experiència com a familiar. Costa ha explicat que va tardar temps a superar el dol, en gran part per manca de suport. «El meu pare es va suïcidar fa tres anys i va ser un gran xoc, mai hauria pensat que podria passar», recorda Costa. Durant el procés de dol, lamenta que ningú sabia què dir-li, ni els metges ni les persones més properes. «Vaig començar a anar al psicòleg perquè tenia uns canvis molt bruscs de caràcter i dificultats per dormir, s’hi afegia el sentiment de vergonya, ja que visc en un poble petit de l’Alt Empordà i, el pitjor de tot és que se’t repeteixen les mateixes preguntes: i si s’hagués pogut evitar, i si...?».  

Però Costa no va començar a superar aquest procés de dol fins que va anar a una teràpia grupal, a través d’una associació de Mataró. «Cada quinze dies hi anava, el que realment necessitava després de tot és poder parlar-ne, sobretot amb persones que havien passat el mateix; a la feina em recomanaven que agafés la baixa per depressió però el que jo tenia era un dol per passar i vaig tardar anys a superar-lo; va ser un procés molt llarg».

El suïcidi en els homes triplica el de les dones a les comarques gironines

Un cop el va haver superat, es va adonar que el nombre de suïcidis són molt elevats i no se’n parla, com tampoc dels familiars que hi ha al darrere. «Segons les estadístiques, cada mes se suïciden dues o tres persones a l’Alt Empordà... però on són tots els familiars?», es preguntava. Per donar resposta a aquesta i altres qüestions, Jordi Costa va veure la necessitat de crear una associació a l’Alt Empordà, per tal que aquestes persones tinguessin un espai on poder parlar del suïcidi i recordar els seus éssers estimats sense la necessitat d’haver d’anar fins a Barcelona. «Per cada mort per suïcidi, hi ha molta gent que pateix al darrere; falten grups de dol a Girona», matisava.

L’Associació Tramuntana. Després del suïcidi es crea el 2023 en l’àmbit de tot Girona, amb la finalitat de generar un espai per a l’acompanyament i el suport dels supervivents que han viscut la pèrdua per suïcidi d’un ésser estimat. Entre les tasques que es porten a terme des de l’associació hi ha la de grups de suport emocional dirigit per una professional que acompanyen i guien els participants en aquest procés. També estan treballant per accedir a la Federació Catalana de Salut Mental i volen desenvolupar un pla de voluntariat per unir-se a la Federació Catalana de Voluntariat, amb l’objectiu de participar en activitats com curses amb finalitats benèfiques. De fet, l’any passat van organitzar la primera cursa per al suïcidi a Avinyonet de Puigventós, on van recaptar fons en una jornada festiva i integradora per a participants de totes edats.

En la mateixa línia, una assistent del públic al congrés exposava que va patir el mateix procés que Costa i que li va costar rebre ajuda. «Vaig contactar amb el Departament de Salut per demanar informació sobre grups d’ajuda per als familiars, em van contestar que ho mirarien i ja no em van dir res més», lamentava. 

Importància de la prevenció

En la taula rodona també hi va participar el psicòleg Joan Roa, que va fer incís en la importància de la prevenció i l’abordatge del suïcidi des de l’àmbit comunitari, i no només des del Departament de Salut. Aquesta és la via per «trencar el tabú del suïcidi» i visibilitzar la problemàtica. Per altra banda, Roa afegeix que «és important canviar la narrativa i no vincular sempre els suïcidis amb els problemes de salut mental, ja que hi ha molts casos de persones que se suïciden que no tenien cap trastorn».

En la mateixa línia que Costa, també remarca la necessitat d’un bon acompanyament a les famílies i l’entorn més proper. «El dol per aquesta causa és un procés molt complicat, causa sentiment de culpa i molta vergonya», va exposar el psicòleg.

Seguidament, dues professionals de la salut van exposar les seves pràctiques en centres sanitaris a l’hora d’abordar el suïcidi. En primer lloc, Judit Pons, infermera especialitzada en salut mental que atén població d’Osona i el Lluçanès, va remarcar que el suïcidi és una problemàtica que s’ha de tractar des de Salut Pública a través de diverses estratègies: limitar l’accés dels usuaris amb aquest tipus de conductes als mitjans i eines que els facilitin el suïcidi, interactuar amb els mitjans de comunicació per tal que tractin la temàtica amb respecte, treballar la problemàtica des de les escoles i una bona detecció precoç.

A part de mencionar el pla de prevenció de Salut a nivell de tot el territori català, i que ja s’està posant en pràctica en gran mesura, Pons va explicar que en el seu àmbit territorial hi ha una comissió mixta per dur a terme diverses accions, com ara acompanyaments grupals i individuals a persones amb risc i atenció a persones que han intentat suïcidar-se i han sobreviscut.

Finalment, la psicòloga de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), Àngels Deu, va explicar que les dades de suïcidis segueixen una tendència irregular, amb pujades i baixades, tot i que darrerament van a la baixa. Va recordar que la depressió és la principal causa de l’origen dels suïcidis i que en un 32% de casos prèviament hi ha hagut algun intent. A més, va exposar la importància de trencar els falsos mites, com per exemple que «els intents de suïcidi són una crida d’atenció», o que «totes les persones que moren per suïcidi tenen un trastorn mental».

Deu va concretar que el principal objectiu en les consultes és la identificació de les característiques i dels factors de risc. També va exposar que hi ha grups de prevenció i acompanyament a familiars.

Per tot plegat, Deu va llençar algunes reflexions a l’aire: són suficients les intervencions des de l’àmbit sanitari?, i en el cas dels joves o en l’àmbit educatiu?, caldrien més intervencions en l’àmbit social? i en l’àmbit laboral i econòmic?