"Admirem algú pel cotxe enlloc de per la seva qualitat humana"

La seva ponència portava per títol "Viure amb alegria". Però en un context en què Girona és la setena ciutat més cara d’Espanya per viure, els sous són tan precaris i les guerres assolen el món, d’on ha de treure les forces la gent?

Podríem ser pessimistes, i aleshores viure sempre de mal humor i amargats, o intentar afrontar la vida de la millor manera possible, tenint en compte que hi ha coses que depenen de nosaltres mateixos. Jo em vaig enfadar perquè el Barça va perdre en l’últim minut, les guerres i la situació econòmica també em preocupen molt, però són coses que no puc controlar. I si dono tantes voltes a les coses que no puc controlar, és impossible viure amb alegria. Ens hem de centrar en les coses que estan al nostre abast, que no vol dir ser irresponsables. No es tracta d’estar sempre contents o alegres perquè això és impossible. Sinó que, malgrat tot, és sentir-nos orgullosos de la nostra manera de ser i de fer. Sempre podem intentar ser bones persones i ajudar als altres, estimar a les persones que tenim al costat i fer les coses de la millor manera que sapiguem. Això sí que està a les nostres mans.

És expert en actitud positiva. Per professar aquesta religió, la vida ha d’haver fet mal?

Jo no soc cap expert, copio als experts i transmeto el que diuen. És cert que quan una persona té un ensurt veu la vida d’una altra manera, valora més les coses petites i quotidianes. I quan una persona només té desgràcies és més complicat, per suposat, que intenti viure amb alegria. Però la responsabilitat és de la resta, dels que estem al seu costat. Hem d’ajudar a les persones que ho estan passant malament, però la nostra societat és molt insensible al patiment aliè. Veiem tant patiment que ja no ens fa mal, no ens commou. I és obligació dels que en aquest moment no estem vivint cap drama ajudar als que sí que en tenen un.

Què el va portar aquí, doncs?

No ho sé. Recordo que tinc una fotografia de quan feia 1r de BUP amb un llibre que es titula La actitud mental positiva de Napoleon Hill. Sempre m’ha encantat llegir llibres d’actitud positiva i desenvolupament personal i, al final, s’ha convertit en la meva feina, però la veritat és que no sé d’on em ve. A mi m’hauria encantat ser l’expert, però no soc tan intel·ligent.

Defensa que el valor d’una persona és la suma dels seus coneixements i habilitats, multiplicat per la seva actitud. Amb actitud es pot arribar a directiu d’una multinacional o president d’un govern?

I per què hauríem de voler ser-ho? Tots els meus alumnes voldrien ser importants. I això no et farà més feliç. Està clar que l’actitud no ho és tot, no pots ser metge si no tens una carrera, però la diferència entre les persones que són extraordinàries i la resta és la seva manera de ser. Quan no estiguem en aquest món no ens recordaran pels nostres èxits professionals, sinó per la nostra manera de ser. I l’actitud es pot treballar. No ens farà arribar on vulguem, però ens farà ser millors pares i amics, que és l’important.

La inèrcia del dia a dia ens fa llançar la vida per la borda i viure sense sentit?

Si correm tot el dia, perquè la nostra societat és aquesta, on tot és per ja i tot és pressió; no pensem. La nostra actitud és una reacció al que va passant. Els experts diuen que de tant en tant ens hem d’aturar, hem de reivindicar espais per a la pausa i el silenci, escoltar la consciència i veure les coses des de fora. Entre el que ens passa i la nostra reacció, tenim un espai on podem decidir quina serà la nostra actitud. I això és la clau. Necessitem aturar-nos, que no vol dir anar al Tibet a meditar. Deu minuts en una terrassa amb una cervesa és suficient.

Som massa conformistes?

Com a societat som massa submisos, però en canvi a nivell personal aspirem a moltes coses que no estan al nostre abast ni necessitem per viure amb felicitat. La societat ens diu com hem de viure, què hem de comprar i on hem d’anar de vacances, i si no fas tot això vius frustrat. Per això és important aturar-nos i preguntar-nos què ens omple.

Defensa que només hi ha una manera de canviar la vida: insistint fins que l’hàbit es converteix en costum. I això ja no són 21 dies. Tenim la paciència per a fer-ho?

No. Perquè ho volem tot fàcil, tot urgent. És més important la força de voluntat que la motivació. La motivació dura el que dura, després hi ha el compromís.

Molta gent s’aferra als minerals perquè li aportin aquest benestar emocional. Hi creu?

No m’atreveixo a dir que no perquè no en soc cap expert. L’Església ha fet moltes coses dolentes, però generacions anteriors tenien una formació que es basava en l’humanisme. Europa ha tingut unes arrels cristianes i uns valors que ara s’han perdut, i la gent busca perquè tenim un buit que no podem omplir.

En què creu?

En les bones persones. I en el Barça. Però vivim en una societat malalta perquè admirem les persones pel rellotge, el cotxe o el càrrec enlloc de per la seva qualitat humana.

L’alegria i l’entusiasme es contagien?

Oi tant, igual que el mal humor.

Viu a Camprodon. Per què allà?

Crec que és molt més sa mentalment viure en un poble que en una gran ciutat. La gent té menys tonteries al cap i és més humana.

La seva va ser una ponència solidària, que va aconseguir recaptar 25.655 euros, que es repartiran a parts iguals entre Càritas Camprodon i les entitats solidàries de Gimentors.

Proposo moltes vegades fer sessions solidàries i la immensa majoria de vegades em diuen que no. I això és el capitalisme salvatge.