Salut mental: una diada per visibilitzar, un any per transformar

El Dia Mundial de la Salut Mental es va celebrar per primera vegada el 10 d’octubre de 1992, promogut per la Federació Mundial per la Salut Mental amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut. A les comarques gironines, les associacions de familiars i els centres de dia de l’Institut d’Assistència Sanitària s’hi van adherir des del primer moment. Aquelles primeres edicions es centraven en la lluita contra l’estigma, un repte que, malgrat el temps, encara avui continua ben present.

Enguany es compleixen deu anys de col·laboració entre l’Institut d’Assistència Sanitària, l’Associació Família i Salut Mental de Girona i Comarques, la Fundació Drissa i Support-Girona. Des del 2015, aquestes entitats han unit esforços per impulsar una campanya territorial d’abast ampli, amb una mirada comunitària i participativa que recull la suma de moltes voluntats i iniciatives que neixen de les taules de salut mental i comissions diverses del territori.

La campanya d’aquest any porta per lema “L’accés als serveis en situació de crisi” i posa l’accent en la necessitat de garantir una atenció propera i accessible quan les persones amb un trastorn mental passen per moments difícils. La crisi s’entén en un sentit ampli, no només relacionada amb l’àmbit sanitari, sinó també amb les situacions de vulnerabilitat social. Aquesta iniciativa defensa la necessitat de disposar de serveis més flexibles, capaços d’oferir suport i acompanyament en l’entorn quotidià de les persones i les seves famílies, amb l’objectiu de prevenir les crisis i, quan aquestes apareixen, poder donar-hi una resposta ràpida i eficaç.

Amb motiu de la Diada, des de l’associació hem treballat en diferents àmbits, col·laborant amb entitats, famílies i persones usuàries dels serveis socials i de salut mental del nostre entorn. Seran precisament aquestes persones les encarregades de llegir demà, 10 d’octubre, el Manifest de la Diada a la seu de la Generalitat de Catalunya, adreçant-se directament als representants del Govern amb la capacitat d’impulsar canvis reals.

Coneixem de primera mà les demandes i hem sabut escoltar. És imprescindible ampliar les respostes disponibles per fer front als reptes actuals en salut mental. No podem parlar d’una societat justa si continuem deixant enrere persones que, a causa de la seva situació de salut mental i de vulnerabilitat social, no poden accedir als recursos que necessiten. Per això, cal avançar cap a un model d’atenció més inclusiu, que reconegui i abraci la diversitat de necessitats que es manifesten al llarg dels processos de recuperació.

Calen més llars amb suport, no només com a alternatives residencials, sinó com a espais d’estabilitat i acollida des dels quals es pugui refer un projecte de vida. Llars que siguin entorns segurs, amb suports professionals adequats, però també amb la calidesa de les relacions humanes i la possibilitat real de participar en la comunitat. Perquè la recuperació també passa per sentir-se part d’un tot, per saber-se reconegut i valorat.

També són imprescindibles més espais d’atenció i de recuperació, adaptats a les realitats diverses de les persones. Espais flexibles, accessibles i propers, concebuts per oferir suport emocional, orientació, activitats significatives i, sobretot, temps i condicions per a la recuperació personal. Aquests recursos han d’estar repartits de manera equitativa arreu del territori, per evitar que la distància o el codi postal esdevinguin una barrera afegida a la fragilitat.

No podem oblidar que el dret a viure amb dignitat implica garantir l’accés a serveis que permetin sostenir un projecte vital, mantenir l’esperança, sentir-se útil i reconegut. La salut mental no es pot abordar només des de la perspectiva clínica. Cal una mirada integral, que inclogui l’habitatge digne, la inclusió laboral, la participació social i comunitària, i la llibertat d’escollir el propi camí. Només així podrem construir entorns realment segurs i comunitaris, on les persones no només puguin recuperar-se, sinó viure amb plenitud i autonomia.

És cert que hem avançat, i molt. Però no podem aturar-nos. Cal seguir pedalant, amb constància i amb una sintonia col·lectiva que posi la vida de les persones al centre de totes les decisions.