"Quan el meu marit em confon amb la seva mare per culpa de l'Alzheimer, el món em cau a sobre"

Maribel García Limiñana (75 anys), que havia nascut i fet vida entre el barri de Sant Andreu de Barcelona i Llinars del Vallès, va desembarcar a Girona "per necessitat" amb la motxilla carregada, pràcticament a vessar. Havia conegut el seu marit quan tot just en tenia 14 "un diumenge" en una sala de ball "que no tenia res a veure amb les que hi ha ara", però ja fa temps que no el reconeix. I és que l'Alzheimer no només li ha pres els records, sinó que també ha arrasat amb la seva vida en comú.

Va decidir jubilar-se quan va complir els 60 anys (treballava com a auxiliar d'infermeria en un CAP) per poder tenir cura del seu marit, sostenint un pes que sovint se li feia massa feixuc: "Quan em confon amb la seva mare per culpa de l'Alzheimer, el món em cau a sobre", confessa. Un dels seus dos fills, però, vivia a Girona, i fa cinc anys va decidir traslladar-s'hi per poder comptar amb més suport. Un dia, però, en una visita rutinària del seu marit al metge de capçalera, el facultatiu li va receptar la millor medicina: fer alguna cosa que li fes bé. I, sense pensar-s'ho dues vegades, la va posar en contacte amb el programa Sempre Acompanyats, impulsat per la Fundació "La Caixa", que es desplega de la mà de la Creu Roja en col·laboració amb l'Ajuntament de Girona.

Un "renaixement"

"Va ser un renaixement, quan vaig arribar aquí em sentia sola perquè no podia comptar amb ningú a banda del meu fill i la seva família, però en canvi ara, després de quatre anys participant en el programa, he après a posar límits, a prioritzar-me i a demanar ajuda perquè no tot ho he d'entomar jo sola", assenyala. I és que ara, per primera vegada a la vida, se sent empoderada: "La malaltia del meu marit ja no és una condemna de per vida, he après que tinc un valor i que puc gestionar la situació d'una altra manera".

El que li pesa i ha hagut d'acceptar, també, és que el troba a faltar. "Ja no podem sortir a passejar junts perquè sovint m'avergonyeix, comença a fer bromes a la gent sense cap filtre", explica. Les tardes se les passen jugant al dòmino: "Tinc la seva companyia, sí, però només física, no podem tenir cap conversa i encara menys una relació", lamenta.

Cada dijous al matí es troba amb un grup de persones grans als locals de la Creu Roja de Girona, on es desfoguen (si els ve de gust) i, sobretot, aprenen a gestionar les seves emocions. "És un dels meus dies preferits de la setmana, aquí puc tornar a ser jo", celebra. Amb tot, remarca que "no és un grup de teràpia sinó un espai on aprenem a identificar, validar i gestionar les nostres emocions".

El doble d'atesos en només un any

El programa, que enguany arriba a la seva desena edició a Girona, acompanya 212 persones grans que pateixen soledat no desitjada, una xifra que dobla les persones ateses l'any passat, quan es va arribar als 100 usuaris. Un creixement que des del programa atribueixen al "boca-orella" de les participants (la immensa majoria són dones) i que ara hi poden participar persones majors de 60 anys (al principi els participants eren dependents físicament).

Subscriu-te per seguir llegint