Ligia Gómez, represaliada nicaragüenca: «Un grup d’experts de l’ONU em va dir que estic en perill a Espanya»

Vostè va ser represaliada a Nicaragua, com va ser el seu cas?

Jo era secretària política i gerent d’Investigacions Econòmiques al Banc Central de Nicaragua i durant el que anomenem la Rebel·lió d’Abril hi va haver ordres concretes a les quals m’hi vaig oposar. Vaig decidir renunciar al càrrec polític i com a conseqüència d’això em van treure el càrrec tècnic i van arribar les amenaces. Davant això, vaig decidir fer una denúncia formal davant el Congrés dels Estats Units perquè vaig estar present a les reunions on es van donar les orientacions per matar la gent com ho van fer. Ningú més dels que vam estar en aquelles reunions va abandonar els seus càrrecs, vaig ser la primera persona que va dimitir i va denunciar. Vaig treballar 17 anys a la Universitat Centreamericana i vaig passar al Banc Central perquè vaig treballar en un programa de l’ONU d’Anàlisi de l’Equilibri General per a l’Impacte de les Polítiques Públiques en la Pobresa, i ja estant al Banc Central em van dir que m’havia d’encarregar de la part política, era com si em cobressin el fet d’haver-me convidat a estar dins del Banc Central.

El règim ja sabia que vostè tenia bones relacions internacionals….

Sí, quan vaig arribar al Banc Central ja tenia una trajectòria amb publicacions internacionals i amb relacions amb universitats externes. Per exemple, vaig conèixer Salvador Martí (catedràtic de Ciència Política de la UdG) el 2017, vam treballar junts en aquella època.

He llegit en els seus articles que fins i tot hi va haver un moment en el qual va patir per la seva seguretat a Nicaragua i va haver de canviar rutines, com per exemple desplaçar-se en vehicles diferents als de la seva família. D’on es treu la fortalesa per afrontar això?

Crec que és una barreja de diverses coses. Per una banda, jo tinc dos exilis, ja que quan tenia set anys la meva mare va haver de marxar a Mèxic durant el règim dels Somoza. Vaig créixer a casa meva amb gent que estava a la guerrilla, i des de llavors teníem mecanismes de seguretat per guardar i traslladar coses, vaig créixer d’aquella manera. Després, durant la revolució, vaig formar part de les Joventuts Sandinistes, era una forma de pensar en la qual t’anaven educant, però mentre participava en tot això vaig anar veient coses, com per exemple que podien fer xocar el teu vehicle amb un altre per matar-te, coses d’aquest estil. Llavors vaig començar a tenir por. Inicialment ens deien que el que vèiem als mitjans era tot mentida, que era un muntatge. Després, tot ja va ser més evident, perquè no es pot tapar el sol amb un dit. El règim segueix la lògica d’oferir-te un discurs oficial i te’l repeteixen contínuament fins que l’assumeixes com a propi. Aquests mecanismes continuen funcionant igual ara mateix, però jo em vaig adonar que allò no era cert, tot i que podria haver seguit en el meu càrrec per no complicar-me la vida, però això implicava ajudar un govern que estava assassinant la gent descaradament, fent coses que no tenien res a veure amb el discurs que ens havien inculcat. Hi havia moltes senyals que el govern estava fent coses incorrectes, però quan estàs a dins i et bombardegen permanentment amb consignes és difícil sortir-ne.

A nivell familiar o d’amistats, què és el que li arriba des de Nicaragua?

Ara mateix el 80% de la població no dona suport al règim, n’estic convençuda. Jo he tingut dues formes de treballar des de fora del país. Per una banda, he format part d’Urnes Obertes, que va intentar controlar les eleccions del 2021 a nivell de conèixer la gent que arribava a les juntes receptores de vots i quin era el seu comportament allà. Posteriorment, el nivell de repressió va augmentar molt i això es va anar perdent. Inicialment, jo encara podia comunicar-me amb treballadors del Banc Central i em proporcionaven informació, però ara mateix estan aterrits perquè saben que tenen punxats els telèfons. La meva família més propera està amb mi a l’exili, perquè a mi em van arribar a amenaçar fins i tot estant als Estats Units, dient-me que tenien fotos de les meves filles i que també als Estats Units es produeixen accidents. Tinc 50 pàgines plenes de piulades amenaçants a Twitter. Probablement les més perjudicades són les meves filles, perquè van passar de viure en una bona casa a Nicaragua a haver de fer-ho en un soterrani a casa d’uns familiars als EUA, on vam passar un any i mig demanant asil sense tenir resposta. Finalment, vam decidir venir a Espanya perquè ens van oferir la nacionalitat. Per altra banda, he ofert el meu testimoni al grup d’experts de Nacions Unides perquè es pugui utilitzar en un judici, ja que vaig ser present en el moment en què a tots els secretaris polítics i territorials ens van anunciar el 2018 que anirien a totes, que no deixarien que els robessin la revolució, coses que van significar repressió, assassinat i la destrucció total de qualsevol dret humà a Nicaragua. Vaig lliurar al grup d’experts totes les ordres escrites que em van arribar i hi va haver un moment en què aquest grup em va trucar per telèfon per recomanar-me que eliminés de les xarxes tota informació que permetés ubicar-me en un lloc concret a Espanya i que no anés a llocs on hi hagués molts nicaragüencs.

M’està volent dir que van advertir-la que està en perill a Espanya?

El grup d’experts de l’ONU em va demanar permís per parlar amb els mitjans de seguretat d’Espanya per comunicar-los que estic en perill.

Com és ara la seva vida?

La diferencia amb els Estats Units és que allà tenia feina i no tenia asil i aquí tinc asil però no puc treballar. Als EUA no hi ha tants requisits per treballar, a Espanya et demanen requisits per a tot i és més difícil. Fa un any que no treballo, estic esperant la resposta d’una universitat per incorporar-me a un programa específic com a investigadora. Vam sortir de Nicaragua sense res, vam passar sis anys als EUA i ara estem tornant de nou a començar a Espanya. Als EUA feia acompanyament de les famílies migrants i vaig aprendre com acostar la gent als recursos i ajudar-los per aconseguir els papers.

La seva voluntat és tornar a Nicaragua i optar a un càrrec públic si es donés la situació?

És que jo crec que el que mata Nicaragua és precisament això. El que hi ha d’haver ara al país és la voluntat de treballar tots junts per un objectiu determinat, més enllà de tenir càrrecs. Ara el més important és recuperar la possibilitat de tenir unes eleccions democràtiques. Tothom qui vulgui presentar un pla per a la gent hi ha de tenir dret. La dictadura vol una posició única i monolítica, i això no existeix a cap país del món. Hi ha d’haver una democràcia i la possibilitat que tothom competeixi amb el seu pla i el poble decideixi.

Com veu l’actual polarització i l’auge de l’extrema dreta al món?

Ens hem d’adonar del moment històric que ens ha tocat viure i no podem esperar que sempre siguin els altres els que facin els canvis, perquè si esperem en rebrem les conseqüències. Hem de fer un pas endavant de la forma que puguem, ja sigui educant els nostres fills, aixecant la veu quan ho hàgim de fer o de la forma que sigui.