"Ja té pebrots ser speaker d'una quina i que no t'agradi jugar"

Fa 20 anys que Nando Massaneda, actor professional de teatre, monòlegs i pregons de Festa Major, dinamitza la Gran Quina de Bescanó (que treu pit de ser la «més gran i divertida de Catalunya»). Al llarg d’aquestes dues dècades, ha fet de «capellà» oficiant peticions de matrimoni de genolls sobre l’escenari (afortunadament totes han acabat amb un sí), ha arribat a repartir un cotxe i 200 fuets per quina i ha amenitzat hores i hores de show davant de persones anònimes i no tan anònimes: «Han vingut de públic des de jugadors del Girona FC i del Valvi a les creadores de contingut garrotxines de Can Putades; et mors de ganes de fer-los posar drets, però és clar, per la cara que fan de seguida entens que si els delates et maten», confessa.

La seva missió no és cantar els números i proclamar una endevinalla suculenta de l’estil «el més verro», «en Naranjito» o «els anys de Crist» (això és feina dels canaris), sinó que la seva tasca, que reconeix que «porto a la sang perquè la improvisació és el meu fort», és orquestrar el show: «Una setmana abans ens asseiem amb l’altre speaker, que és en Josep Luque, i fem el guió, però també pot passar que un cop allà, en calent, no acabem fent res del que havíem dit que faríem», reconeix. D’entre les aventures que s’empesquen hi ha la Quina del Dimoni (que fan al mig del públic), l’Antiquina (la guanya qui no té cap número), la Quina del Girona o un caga-tió.

El joc, confessa, no li ha agradat mai. «Ja té pebrots ser speaker d’una quina i que no t’agradi jugar», es diu. «No m’agrada anar a les quines, trobo que sempre és el mateix». Perquè la de Bescanó «no fos com totes les altres», poc després de començar (el seu fill jugava al Club Bàsquet Bescanó i el president li ho va proposar), ja va advertir a l’organització que si no feia canvis, la de Bescanó seria una quina com qualsevol altra: «Faltava música i show, allò havia de ser un espectacle, la gent havia de venir a riure i a passar-s’ho bé, si no, que avorrit estar tantes hores marcant números». El seu magnetisme és tal, que fins i tot l’han fitxat d’altres municipis perquè amenitzi les seves quines: «Vaig fer una quina eròtica, la veritat és que me’n vaig sortir prou bé, al final la gent el que vol és espectacle». I és que la clau sempre ha estat el seu talent per la improvisació. «Pots no preparar-te res i que tot surti rodó», assegura.

Aquesta temporada, per primera vegada en 20 anys, s’ha perdut dues sessions: la del 21 de desembre i la de l’1 de gener. «Porto la direcció del Teatre de Riudellots de la Selva i el 21 de desembre teníem funció i no vaig poder ser a la quina, perquè a la vida s’ha de tenir clar que el primer és el primer, i l’1 de gener vaig fer festa per primera vegada», explica. La seva família, però, sempre intenta anar-hi: «Una vegada la meva filla va cantar quina i jo no sabia on posar-me; no hi ha cap secret, tot és atzar, pura xurra, però és clar, queda lleig», assenyala.

La Gran Quina de Bescanó, a banda de per l’espectacle, també és popular pels seus voluminosos premis: «Per una quina et poden tocar 10 espatlles, 50 ampolles de cava, 50 ampolles de vi i 50 fuets». Un botí que calcula que els guanyadors deuen compartir amb familiars, amics, veïns i coneguts, perquè «si no, què en fas?».

Tot i que dinamitzar una quina sembli plat de bon fer, també hi ha una cara B: menys humorística, més humana. «Recordo que hi havia una dona que devia tenir uns 90 anys que cada any venia a jugar, ara fa temps que no la veig, entre el públic la busco però no hi és, inevitablement et preguntes si ens deu haver deixat», confessa.

Cada dia de quina reuneixen unes 2.000 persones al pavelló. «L’altre dia vam tancar portes amb 500 persones fora, hi havia gent que havia dinat davant de la taquilla per assegurar-se un lloc», explica. Molts, durant l’any, quan es creuen amb Nando Massaneda pel carrer, no dubten en saludar-lo: «Una vegada, a l’Escala, un dia que plovia a bots i barrals, una dona se’m va acostar i em va demanar si es podia fer una fotografia amb mi; jo vaig quedar parat, no em sonava de res, però és clar, ella em coneixia de la quina». Era de Manresa. «A la quina venen persones de tot arreu, des de gent de Barcelona a turistes que passen les vacances de Nadal aquí».

Tot i que reconeix que «a vegades trobo a faltar estar sobre els escenaris» (després de més de 700 bolos a les espatlles, l’any 2020 va decidir penjar les botes i renunciar a la seva carrera com a actor per un problema de salut que «per sort es va quedar en un ensurt»), celebra que «el caliu del públic és el mateix». Lluny queden, ja, les funcions dels Pastorets que va començar a representar al Collell quan tenia 10 anys que, sense saber-ho, acabarien sent la porta d’entrada al seu amor per l’espectacle.

Subscriu-te per seguir llegint