L’habitatge: el pilar oblidat de la vida independent

L’habitatge és un dret fonamental reconegut, però no és tractat com a tal. Si aquesta realitat ja és una problemàtica per al conjunt de la societat, per a les persones amb discapacitat —i molt especialment per a les persones amb discapacitat psicosocial— disposar d’un habitatge digne continua sent una autèntica quimera. No parlem només d’un sostre, sinó d’una condició imprescindible per a la recuperació, l’autonomia i la possibilitat real de construir un projecte de vida propi.

Cal dir-ho clar: parlar de vida independent no vol dir viure sol ni sense suport. Vol dir poder decidir on viure, amb qui viure i com viure, amb els suports necessaris. Massa sovint es confon la necessitat de suport amb incapacitat, i això deriva en models de vida tutelats, temporals o segregats que allunyen les persones de la comunitat en lloc d’incloure-les. La dependència no la genera la discapacitat, sinó l’absència de suports adequats en entorns normalitzats.

Les persones amb discapacitat pateixen una discriminació múltiple en l’accés a l’habitatge. D’una banda, la precarietat econòmica, amb pensions baixes i dificultats d’accés al mercat laboral. De l’altra, un mercat immobiliari altament excloent. En el cas de les persones amb discapacitat psicosocial, l’estigma continua sent una barrera determinant: fins i tot quan hi ha recursos econòmics, disposar d’una mesura de suport legal sovint comporta la negació directa d’un lloguer. Quan es depèn de pensions no contributives, la situació és encara més greu i vulnera clarament el principi d’igualtat de drets.

A aquesta exclusió s’hi suma una realitat incontestable: l’escassetat de pisos amb suport i unes llistes d’espera llarguíssimes arreu de Catalunya, amb una manca evident d’equitat territorial. La vida independent no s’entén sense arrelament. Obligar les persones a marxar lluny del seu entorn no és una solució, sinó un nou factor de vulnerabilitat, aïllament i trencament de vincles.

Els pisos d’inclusió, tal com estan concebuts actualment, tampoc donen resposta a aquesta realitat. Són recursos temporals, amb places insuficients i sovint condicionats a criteris administratius. Però la vida no és temporal, ni la recuperació segueix terminis fixats. La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat reconeix el dret a decidir on viure i amb qui viure, un dret que continua sent vulnerat de manera sistemàtica.

Ens trobem davant de situacions d’alta complexitat que requereixen un abordatge integral. Hi ha persones que necessiten suports intensos i continuats per viure a la comunitat, amb l’habitatge com a pilar central. A Catalunya, aquests recursos pràcticament no existeixen, mentre s’avança en processos de desinstitucionalització sense alternatives comunitàries suficients. Desinstitucionalitzar no pot voler dir abandonar: quan es tanquen recursos sense crear una xarxa sòlida, la càrrega recau sobre les persones i les famílies.

Malgrat tot, hi ha experiències que demostren que un altre model és possible. A Girona, iniciatives d’habitatge amb suport, arrelades al territori i centrades en la persona, han mostrat reduccions de fins al 88% dels ingressos hospitalaris i millores clares en qualitat de vida, autonomia i estabilitat. L’habitatge estable amb suport no és una despesa, és una inversió social, sanitària i humana.

Cal un canvi de model valent i urgent. Garantir el dret a l’habitatge i a la vida independent de les persones amb discapacitat no és una opció ni un privilegi: és una obligació col·lectiva. Sense habitatge no hi ha vida independent, ni drets, ni dignitat.

Des de l’Associació defensem la vida independent i, des de l’Hotel d’Entitats – CCC Rutlla, continuarem treballant a favor de les persones amb discapacitat, especialment de les persones amb discapacitat psicosocial.