La dimensió social de la música

Assumim que la funció principal de la música és el gaudi. Aquí hi entra el benestar de les persones que escolten (sempre que trobin els tipus que els abelleixin) i, sovint, dels intèrprets (encara que aquests poden patir també depenent de les condicions en què realitzen la seva activitat). Assentada la premissa sobre una utilitat individual, volem aquí destacar la potència de la música com a factor de relació social, en tant quant afavoreix la relació i interacció entre les persones.

És una obvietat que la música, a diferencia de les arts plàstiques, com la pintura o l’escultura, i en contrast també de les arts utilitàries, només existeix en tant quan algú l’executi. És un art efímer, que deixa d’existir mentre no s’interpreti. Inclús en el cas dels enregistraments, que sí que conserven la música interpretada, però que només són efectius en tant quant algú els faci reproduir: cal, doncs, un feedback humà inclús en la música enllaunada. El moment més típic de la funció musical, el concert, és ben clarament una acte social en que diverses persones, en ocasions multituds, s’apleguen i interactuen amb les i els intèrprets. No és la música una de les arts, en què l’aplaudiment, i/o el silenci admiratiu, en els seus tipus i intensitats, estableix un diàleg més evident entre el públic i l’intèrpret?

Diversos pensadors han reflexionat sobre el sentit social de la música, ja des de l’inefable Plató, a La República, quan es proclama que aquella conforma el caràcter i l’esperit de les persones. Saltant en el temps, un dels pares de la sociologia, Émile Durheim, ens explica que la música és un element de cohesió social que reforça el sentit de pertinença a un grup. Bé és veritat que, després, Adorno advertia com la música comercial pot tenir un efecte alienador i uniformitzador, admeten però, que altres plantejament musicals poden estimular el sentit crític i resultar emancipadors.

Altre aspecte que s’ha discutit és el de si la música és o no un llenguatge que tingui una sentit inequívoc entre qui la crea i qui la percep. La teoria dels afectes, comú en el barroc, suposava que determinades composicions generen estats d’ànim precisos en els oients: com ara tristesa, alegria, ira, ... . Encara que alguns compositors han defensat que el significat que donem a determinades peces no és tant universal, o que depèn de com les integri qui escolta. Rossini va defensar aquet segon tipus d’idees, i les va dur a la pràctica, reutilitzant peces seves en contextos d’òperes tràgiques o còmiques, indistintament. En qualsevol cas, estarem d’acord que la música és un dels arts que més ens poden afectar en el nostre estat d’ànim, sempre admetent que cal una receptibilitat i digestió per part de l’oient.

Aquí i ara, nosaltres passarem a ser més concrets i propers, referint-nos a les experiències que vivim entre dels Amics de l’Òpera de Girona. Comprovem que el gaudi de la música que s’està promovent té, a més de la satisfacció personal, un sentit socialitzador. Ho notem en les sortides en bus que ens apleguen en una activitat feta en colla. Ho notem en les que nomenem vetllades musicals (normalment una d’estiu i una d’hivern) que acaben amb un sopar compartit després d’un bon recital. Ho vivim en els opera-fòrums que estem tenint al Casino de Girona, després d’una projecció comentada d’una òpera, mentre prenem un petit aperitiu tot compartint opinions sobre el que hem sentit.

En definitiva, recalquem i reivindiquem que la música és un factor positiu de socialització. Procurem i procurarem que en les programacions d’activitats dels Amics (el nom ja és significatiu al respecte) la dimensió d’estímul en les relacions humanes estigui present.