Els Manaies de Girona omplen el Barri Vell per entregar el penó a Carles Mascort, el pendonista d'enguany

Amb «molta emoció, nervis i ganes», al mateix temps que amb un «punt d’intranquil·litat». Així ha viscut els moments previs a l’entrega del penó Carles Mascort, escollit aquest any per la confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona per portar l’estendard de l’entitat. L'ha rebut aquest dimecres al vespre a casa la seva germana, al carrer Santa Clara (perquè casa seva, al barri de Palau, quedava massa lluny) i el custodiarà fins aquest divendres per participar en la Processó del Sant Enterrament.

Per a Mascort, rebre el penó «és el màxim honor que la confraria pot donar a un dels seus membres» i, per tant, és una «responsabilitat important». El pendonista porta des de ben jove vinculat als Manaies. Va entrar-hi «com a reserva» amb «disset o divuit anys» i després de dos o tres anys de «paciència» va començar a sortir a la processó del Sant Enterrament, cosa que ha continuat fent al llarg dels anys. A més, entre 2004 i 2010 va ser-ne president.

De fet, remarca que «si no hagués estat pendonista aquest any, hauria sortit com a manaia». Mascort tindrà dos moments importants aquesta Setmana Santa. El primer, el d'aquest dimecres amb l’entrega del penó «de caràcter més personal» i, divendres, quan durant la processó tindrà la «funció de representar la confraria».

Recorregut pel Barri Vell

Mascort ha patit pel vent. I és que en els últims anys els Manaies han hagut d’estar pendents del temps. El 2025 per la pluja (igual que aquesta tarda amb el cel tapat i algunes gotes que han caigut), i ahir pel vent. Amb pluja, vent, sol o núvols, els més de cent manaies han sortit a les vuit de la seva seu, l’església de Sant Lluc, per fer camí fins al nombre 9 del carrer Santa Clara, on els esperava el pendonista.

Ho han fet primer en marxa lenta, amb la a turma d’equites (cavalleria) al capdavant, seguida pels potentiors (manaies avançats a peu), la banda de música i les tres optiades. És clar, per turistes veure romans armats desfilant pel Barri Vell, picant amb les llances a terra i fent ressonar tambors, timbals i pifres els ha semblat una mica estrany. No estan acostumats a veure aquestes coses i potser més d'un s'ha pensat que estava al mig del rodatge d’una pel·lícula.

El moment amb més expectació i el que ha acumulat més públic ha estat, com cada any, quan els manaies han fet diferents figures en forma d’estrella i roda i la plaça del Vi s'ha omplert per a l’ocasió. Després han continuiat amb una marxa més ràpida per dirigir-se a entregar el penó, però un cop travessat el pont de Pedra no s'han aturat al número 9 del carrer Santa Clara, on els esperava Mascort. Per fer-ho més llarg i brillant (perquè surten pocs cops a l’any i s’ha d’aprofitar), han enfilat cap a la plaça de la Independència, han fet la volta, i han tornat pel carrer Santa Clara per, llavors sí, entregar el penó.

L’estampa aquest any del pendonista saludant ha estat més esplèndida que en altres ocasions. En lloc de mirar cap avall, Mascort ha tingut el privlegi de mirar més enllà, cap al pont de Pedra, on hi havia el maniple i els manaies. Ben segur, serà una imatge que Mascort guardarà com un tresor (igual que farà amb el penó) per sempre.

Subscriu-te per seguir llegint