Impulsen una crida per trobar descendents de 510 víctimes de la fossa comuna de Girona

S’ha activat una crida per localitzar familiars de víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista enterrades a la fossa comuna del cementiri vell de Girona. La iniciativa vol reunir contactes, donar forma a una reclamació per demanar una prospecció arqueològica i aclarir en quin estat es troba l’espai on, segons el registre, hi ha 510 persones afusellades entre el 8 de març del 1939 i el 19 de gener del 1945.

Cos: La crida no posa el focus només en Girona ciutat. El cas dibuixa una geografia de la repressió que travessa bona part de les comarques gironines. Segons la relació de residència, les víctimes procedeixen de més de 140 pobles i el llistat s’estén per 153 localitats diferents, de les quals 141 corresponen a la demarcació gironina i 12 són de fora. Entre els municipis amb més víctimes hi apareixen Girona, amb 23; Salt, amb 22; Olot, amb 19; Sant Hilari Sacalm, amb 16; Blanes, amb 14, i Figueres, amb 12. També hi consten Arbúcies, Llagostera, Palamós, Sant Joan les Fonts i Vilobí d’Onyar, tots cinc amb 10 casos.

Aquesta amplitud territorial explica per què els impulsors de la crida busquen ara una base social més sòlida. Han habilitat el correu fossacomunadegirona@gmail.com per rebre informació i posar en contacte famílies que sovint han fet la recerca pel seu compte, amb dades disperses i sense una via clara d’acompanyament. Segons René Pacheco, totes les persones incloses al registre estan identificades amb nom i cognoms, però això no evita que en moltes cases la història continuï fragmentada entre records familiars, silencis i papers escampats.

Abast comarcal

La relació de pobles ajuda a entendre la dimensió del cas. Hi apareixen municipis grans i petits, nuclis i antics agregats, com la Canya, Palau-sacosta, Taialà o Miànigues, que remeten a un mapa molt més fragmentat que l’actual. La fossa de Girona no concentra només la repressió exercida sobre la capital, sinó que es converteix en un punt final imposat a famílies repartides per gairebé tota la demarcació. A la taula de població de naixement hi figuren, entre molts altres, 13 persones nascudes a Sant Hilari Sacalm, 11 a Salt, 10 a Llagostera i 7 a Bescanó. En la de residència, Girona encapçala el recompte, seguida de Salt, Olot, Sant Hilari Sacalm, Blanes i Figueres.

La documentació municipal situa al mur sud del cementiri 510 execucions entre el març del 1939 i el gener del 1945. El gruix de la repressió es concentra a l’inici de la postguerra: 369 afusellaments l’any 1939 i 468 en els dos primers anys. El dia amb més execucions registrades és el 28 de juliol del 1939, amb 69 persones afusellades. Entre les víctimes hi consten dues dones. La relació d’oficis reforça el pes del món rural en aquella repressió: els pagesos són el grup més nombrós, amb 208 casos, molt per davant de paletes, jornalers i xofers.

El lloc és conegut, documentat i memorialitzat, però el conflicte continua obert. L’any 2010 la fossa va ser dignificada amb la instal·lació de 510 plaques amb el nom, el cognom, l’edat, la població i la data d’afusellament de cada víctima enterrada. Aquell acte també va recordar les persones de les quals hi ha constància que van morir a la presó provincial de Girona, situada al seminari diocesà, i que també van acabar a la fossa. El mateix dia es va senyalitzar amb un monòlit l’antiga presó, on hi ha 45 defuncions documentades i on el 1940 es calculava una població reclusa d’unes 3.500 persones.

Aquest és el punt que ara reapareix. El memorial existeix, els noms hi són i la fossa està identificada, però algunes famílies mantenen oberta la pregunta sobre si es pot intervenir l’espai i en quines condicions. Pacheco defensa que abans de parlar d’una exhumació cal una prospecció arqueològica.

Entre el record i la prospecció

Segons explica, damunt la fossa hi ha el monument instal·lat en la dignificació del 2010 i aquesta circumstància pot haver condicionat la conservació de les restes. Per això sosté que primer caldria determinar la profunditat de la fossa, els seus límits, l’estat de conservació i la viabilitat real d’una intervenció.

Només després, si aquesta primera fase confirmés que l’actuació és possible, es podria plantejar un projecte d’exhumació amb metodologia arqueològica. Això implicaria recuperar les restes una a una, fer-ne una anàlisi antropològica i, si escau, comparar mostres genètiques amb familiars. Segons l’arqueòleg, aquesta és l’única via rigorosa per saber què es conserva sota terra, reconstruir la seqüència d’enterraments i valorar si es poden retornar cossos a les famílies o als pobles d’origen que els vulguin enterrar.

La recerca de famílies es canalitza ara sobretot a través de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Llagostera, que manté oberta una via judicial per reclamar l’exhumació de víctimes enterrades a la fossa comuna del cementiri de Girona. Al web de l’entitat hi consta com a projecte en curs una demanda presentada el febrer del 2025 per reclamar l’exhumació de vuit veïns de Llagostera executats el 1939. En una reunió informativa feta a Sant Hilari Sacalm el novembre del 2025, l’associació va explicar també que la demanda presentada als jutjats de Girona afectaria 14 hilariencs enterrats al mateix espai.

Un nus encara pendent

L’escenari judicial, però, és complex. El primer cas que va arribar a judici en aquesta nova ofensiva va ser el de Delfí Sedó, veí de Bescanó afusellat el 30 de març del 1943. El jutjat va declarar nul el consell de guerra que el va condemnar i li va reconèixer la condició de víctima del franquisme, però es va abstenir d’ordenar l’exhumació en considerar que aquesta decisió correspon a l’administració. La resolució deixava clar el nus del conflicte: es poden començar a anul·lar condemnes i a rectificar la veritat judicial, però això no implica automàticament que les restes surtin de la fossa.

En paral·lel, l’advocada Montserrat Vinyets ha defensat en actes públics de l’associació que la via oberta és la de la jurisdicció voluntària per sol·licitar l’exhumació dels cossos, la nul·litat dels sumaríssims i el reconeixement de les víctimes i dels familiars. Ara bé, a hores d’ara no hi ha cap calendari públic per a una prospecció ni cap ordre d’exhumació. La iniciativa està centrada a ampliar la xarxa de contactes i mesurar quin suport real pot tenir una reclamació formal.

Aquest interès ja ha començat a prendre cos. Segons Pacheco, el llistat de persones enterrades a la fossa ha estat consultat per gairebé 600 persones en dues setmanes. La difusió a través de docents ha fet arribar la informació a famílies de molts municipis i també a joves que han començat a preguntar a casa per avis, oncles o besavis afusellats o desapareguts.

La pregunta oberta és ara una altra: si, més enllà del memorial i de la rectificació judicial, hi haurà recorregut institucional i tècnic per estudiar una intervenció a la fossa. Els noms hi són i l’espai està identificat. El pas pendent és saber si es vol i si es pot anar més enllà.

La crida als familiars neix aquí: per localitzar persones que encara puguin aportar memòria oral, cartes, fotografies, documents o ADN i que vulguin sumar-se a una reclamació que, de moment, continua oberta. Encara sense calendari públic, la iniciativa segueix en una fase prèvia i de contactes. Per a moltes famílies, aquesta recerca continua sent una possible via per intentar tancar el dol.

Subscriu-te per seguir llegint