La formació musical al nord d'Europa, Espanya i Catalunya: un mirall que ens interpel·la

Va ser la tarda d’un dissabte, en plena activitat del 4rt Concurs de Joves Cantants de Girona, organitzat pels Amics de l’Òpera de Girona i l’Associació Catalana de Professors de Cant, quan va sorgir una conversa espontània i enriquidora. Entre corredisses, afinacions i els nervis dels participants, vaig acabar parlant amb un membre del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Sí, els mateixos que, juntament amb l’Orfeó Català, van debutar triomfalment a Los Ángeles aquest febrer sota la batuta de Gustavo Dudamel.

Aquella conversa és l’origen d’aquest escrit. M’explicava que, mentre estudiava química, cantava en una coral, fins que un dia va deixar la ciència per dedicar-se plenament a la música. “Això em va canviar la vida”, em va dir. Ara combina l’activitat artística amb la docència, però quan parla del futur dels seus alumnes, el to s’enfosqueix: molts han de marxar a l’estranger per trobar una feina digna. Vaig voler entendre per què.

Als països nòrdics, segons l’informe Arts and Cultural Education at School in Europe (Eurydice, 2019), la música és obligatòria des d’infantil i primària, amb currículums que inclouen creació, interpretació i pràctica coral. A això s’hi suma una xarxa potent d’escoles municipals de música, majoritàriament públiques. El resultat és una base sòlida i universal.

A Espanya i Catalunya, la música és present al currículum però amb menys intensitat. Només a primària és obligatòria, però amb poques hores, i a secundària sovint queda relegada a optativa. Conviuen el règim general —orientat a la cultura musical bàsica— i el règim especial dels conservatoris, que ofereixen estudis específics però no obligatoris. Catalunya destaca per la seva xarxa d’escoles municipals de música, tot i que el finançament és desigual i depèn dels ajuntaments. Pel que fa als estudis superiors, centres com l’ESMUC, el Conservatori del Liceu o el Real Conservatorio de Madrid formen professionals d’alt nivell.

La diferència més gran, però, apareix en el mercat laboral. Els països nòrdics disposen d’orquestres ben finançades, teatres d’òpera estables, corals professionals i un sistema de beques que facilita la inserció. La cultura és considerada un bé públic essencial. En canvi, Espanya, tot i la seva tradició musical, te un mercat més limitat i inestable. A Catalunya, el talent que es forma és excel·lent, però el mercat local no pot absorbir-lo.

Això explica que molts estudiants catalans marxin a Alemanya, Àustria, Suïssa, els Països Baixos o els països nòrdics. Les dades d’Erasmus confirmen una mobilitat creixent. No marxen per manca de qualitat formativa aquí, sinó per manca d’oportunitats reals un cop graduats.

També hi influeix la participació cultural. Els Eurobaròmetres mostren que Finlàndia, Suècia i Dinamarca tenen taxes altíssimes d’assistència a concerts i una tradició coral extraordinària: a Suècia, més d’un milió de persones canten en un cor amateur. Aquesta base social genera demanda i vitalitat cultural. A Catalunya, tot i institucions de prestigi com el Liceu, la participació amateur és menor.

Tot plegat dibuixa un mirall que ens interpel·la: el nord d’Europa aposta per la música des de la base, amb finançament estable i una concepció de la cultura com a cohesió social. Catalunya i Espanya tenen talent i institucions de primer nivell, però si volem retenir els nostres músics caldrà reforçar l’educació musical, ampliar el finançament cultural i reconèixer que la música és una inversió social, no una despesa.