Anna Comet: «Tenia clar que amb la maternitat no s’acabava la meva carrera esportiva»

Anna Comet (Girona, 1983) és una esportista d’elit que va començar a competir de molt petita en la modalitat d’esquí alpí però, anys més tard, va fer el salt a les curses de muntanya, conquistant més de 40 podis en fites com la Marathon des Sables o l’Everest Trail Race. A banda d’atleta, també és entrenadora, periodista i, per sobre de tot, mare de dos fills. Serà una de les ponents de la 3a edició de la Nit de la Dona, una gala organitzada per Diari de Girona i Prensa Ibérica, que se celebrarà el pròxim dijous 7 de maig a les set de la tarda a l’hotel Carlemany de Girona. La Nit de la Dona compta amb el patrocini de Toni Pons, Grup Pous, Volvo Turismes Girona, l’Associació Gironina d’Empresàries (AGE), Ormetal i Centre Verd, i amb la col·laboració d’INET, Prat Sàbat, Xuixos Can Castelló i Institut Guinot.

En quin moment va notar que ja no era només una corredora d’elit sinó també un referent per a moltes dones?

Tot i que la meva carrera esportiva és molt llarga perquè vaig començar a competir amb 6 anys i ara en tinc 43, el meu primer embaràs ho va canviar tot. Vaig decidir mostrar l’embaràs, el postpart i la recuperació a les xarxes socials, no per afany de protagonisme, sinó perquè a mi em van faltar molts referents. També, pel fet de ser periodista, tenia aquesta vocació d’explicar. Moltes persones m’enviaven missatges, de fet, fins i tot vaig escriure un llibre, i aquí em vaig adonar que estava ajudant moltes dones a descobrir una realitat que mai els havien explicat.

Va rebre crítiques per continuar entrenant embarassada?

Per descomptat. Al primer embaràs se’m va criticar molt que estigués corrent embarassada, però sis anys després, quan esperava el meu segon fill, vaig notar que hi havia més consciència. Però encara costa fer entendre que estàs embarassada i no malalta. El dia abans de parir encara vaig córrer 14 quilòmetres.

Competeix en un món on sovint la narrativa heroica s’ha construït en masculí. S’hi ha sentit mai invisible o menys reconeguda del que tocaria?

La veritat és que no. He estat professional d’esquí alpí, de curses de muntanya i d’esquí de muntanya; són esports individuals i, en aquest sentit, no m’he sentit menyspreada ni invisibilitzada. Puc dir que hi ha igualtat i és un món on les dones tenen molta visibilitat, de fet, en curses que es retransmeten per televisió, moltes vegades hi ha més emoció en la modalitat femenina.

Què és més difícil per a una dona esportista: arribar a l’elit o ser reconeguda?

Això ha canviat molt en els últims anys. Abans et diria que ser reconeguda, però actualment és més difícil arribar a l’elit.

Encara hi ha una manera molt masculina d’entendre la duresa, l’ambició i la competitivitat?

Crec que no. Les dones tenim les mateixes ganes de rendir, de guanyar i d’entrenar. Un atleta té unes aspiracions, sigui home o dona. Que ho interpretem diferent a nivell emocional, potser sí.

Quan una dona guanya, se li pregunta més per com ho compagina tot que pel seu rendiment?

En el meu cas, amb dues criatures, això se’m demana molt, i estic convençuda que a un home amb dos fills se li pregunten altres coses. Però també té els seus motius: jo ara estic preparant curses importants i porto setmanes sense dormir perquè el meu fill petit, que està malalt, no dorm. Em plantaré a la línia de sortida amb noies que no estan al càrrec de dues criatures, que dormen les hores que volen i que després d’entrenar s’estiren al sofà en lloc d’anar a jugar a futbol al pati.

Quina ha estat la seva lluita?

La de quan ser mare. Perquè és molt difícil ser algú en una carrera esportiva i els millors anys com a atleta coincideixen amb els millors anys fèrtils. A més, quan ets mare, has de continuar marxant a entrenar i a competir, no pots deixar d’entrenar quan el teu fill està malalt. I aquí encara hi ha una motxilla social molt potent, és com una llosa que no ens acabem de treure de sobre que fa que et sentis culpable, tot i que saps que no estàs fent res dolent. Els homes atletes són pares molt aviat, però jo vaig ser de les primeres mares atletes, i vaig tenir el primer fill amb 35 anys i el segon amb 41. Ara, però, se sap que podem fer una aturada competitiva per l’embaràs i tornar a estar a un altíssim nivell.

Què hauria de canviar perquè la maternitat no fos temuda com el final d’una carrera esportiva?

Calen referents i veure que hi ha un munt de dones esportistes, que són mares, rendint al màxim nivell. S’ha de visibilitzar que es pot. També hi hauria d’haver més ajudes per part de les administracions. Tenim beques si ets esportista d’alt nivell, ajudes a la conciliació, però no tenim un ginecòleg especialista en esport. Tenim metge, fisioterapeuta, psicòleg, però no ginecòleg. I, a banda de la maternitat, a nivell hormonal funcionem diferent dels homes.

Quan va decidir ser mare, què li feia més por: l’impacte físic, perdre oportunitats o quedar fora del radar esportiu?

Una mica tot. La part física fa molt respecte perquè no saps com reaccionarà el teu cos. També saps que estaràs desapareguda del més alt nivell com a mínim un any i mig. Depèn de quins patrocinadors, pot ser que se’ls acabi la paciència i també pateixes per com reaccionaran, i tot això fa que et faci por donar la notícia. Però jo tenia clar que amb la maternitat no s’acabava la meva carrera esportiva.

Què li diria a una dona que estigui endarrerint la maternitat per por a perdre oportunitats, nivell, presència o patrocinadors?

La maternitat es pot endarrerir perquè faci mandra o perquè un no es veu preparat, però no per una qüestió professional. L’embaràs, el part i el fet de ser mare et donen una maduresa i un canvi personal que és molt positiu a nivell professional. Per mi, va ser un canvi molt gran a nivell mental.

En quin moment una dona deixa de voler demostrar que pot amb tot i comença a posar límits?

Això és molt necessari i és un procés maduratiu personal. Hi ha persones que ho trobaran molt aviat, d’altres més tard i d’altres que no ho trobaran mai. Per mi, trobar-ho és el punt en què tu estàs satisfeta amb el que fas i ajustes les expectatives. Jo no tinc la mateixa realitat que moltes de les corredores i seria irreal intentar fer el que fan. A la línia de sortida, jo no puc amb tot i no passa res, no haig de poder amb tot. Quan som capaces d’ajustar això, gaudim molt més de la família i de la professió.