Música clàssica: una estima personal

Vaig tenir sort quan, fa més de vint anys, una companya de feina em va introduir en unes classes de música clàssica en què un divulgador musical altament qualificat, Rafael Esteve, uns quants dissabtes l’any, ens dona a conèixer una obra d’entre els diversos gèneres musicals. L’alliçonament sobre l’autor, l’estructura i els aspectes més significatius em despertà l’interès amb un crescendo continuat. Escoltar música crea addicció i reconèixer una melodia per identificar-ne l’obra resulta altament plaent. És una font generadora de benestar i alegria.

Ja introduït en la música clàssica, els gironins vam ser molt afortunats quan, el 25 de maig de 2006, es va inaugurar l’Auditori amb una afònica Maria Bayo interpretant Cinc cançons negres, de Xavier Montsalvatge, i la Simfonia núm. 1, de Gustav Mahler, la Tità, a càrrec de l’orquestra OBC. En la inauguració, presidida per Pasqual Maragall, aquest, referint-se a l’obra escollida, ens va dir: «Sí que comenceu fort, aquí a Girona». En acabar, amb l’alcaldessa Anna Pagans, ens férem una abraçada de satisfacció i entusiasme pel fet històric que allò significava. En la recent celebració del vintè aniversari, Ibercamera ens portà, no sé si casualment o intencionadament, la mateixa obra interpretada per la gran simfònica de Colònia.

Cal ressaltar que Ibercamera Girona, com a institució musical privada concertada amb l’Ajuntament, des del 18 de gener del 2008, quan programà les Simfonies núm. 4 i 5 de Beethoven, organitza programacions musicals d’alt nivell amb la finalitat de consolidar la tradició filharmònica i posicionar la ciutat en el circuit simfònic internacional. Això ha suposat tenir el plaer d’escoltar orquestres de la talla de la Filharmònica de Londres, la d’Hongria, la de Viena o l’Orquestra Estatal de Weimar, entre moltes altres; directors icònics com Valeri Guérguiev, Claudio Abbado, Lorin Maazel o Daniel Barenboim, i prestigiosos solistes com la pianista Maria João Pires o el violinista Pinchas Zukerman.

L’Auditori lidera i complementa els nombrosos auditoris i espais públics i privats de menor capacitat que tenim a la ciutat, destinats a expressions musicals de format més reduït.

La cirereta del món musical gironí va arribar quan vaig conèixer l’existència de l’associació Amics de l’Òpera, a la qual em vaig afiliar tot seguit, acollint-me al seu eslògan: «Benvingut/da al lloc gironí per compartir la mútua afició a l’art global que és l’òpera: veu humana, música i molt més».

El primer aspecte atraient va ser poder assistir de manera regular a les òperes i a altres esdeveniments musicals al Liceu cada temporada. La informació prèvia a càrrec d’experts i els comentaris posteriors sobre tots els aspectes de la funció, compartits amb gent coneixedora i documentada sobre el gènere, resulten gratificants i fan augmentar la passió per l’òpera com a expressió de la música clàssica vocal, que combina una narració teatral en forma de tragèdia, amor o comèdia amb el cant líric de diverses tessitures i l’acompanyament d’una orquestra. El sibaritisme selectiu de l’Associació no es limita a l’àmbit català, sinó que s’enfila a l’estatal i a l’europeu.

L’associació ha experimentat una evolució constant i progressiva, tant en el nombre d’afiliats com en les activitats entorn de la lírica: vetllades líriques a Girona capital i província, conferències, concursos de joves cantants, divulgacions escrites... És un privilegi compartir sensibilitats amb aquesta família musical.

Com a gironí, em sento molt privilegiat de poder tenir a l’abast classes d’audició musical, música instrumental del més alt nivell i música clàssica vocal, l’òpera. Un triangle perfecte. Els sons instrumentals, vocals o ambdós alhora són una expressió de bellesa que transmet emocions de tota mena i millora l’estat d’ànim. Comparteixo la idea que la música és, entre les arts, la més generosa.

En algun moment he llegit que la vida és música i que cada moment té la seva sintonia. Me n’apropio el significat, i d’aquí neix la meva estima.