Mor als 76 anys el magistrat valencià Joan Cremades, reformista i supervivent dels anys durs d’ETA

Reformista i pioner són dos dels adjectius amb què el defineixen els seus companys i persones properes. El magistrat valencià Joan Cremades, natural de Bellreguard, va ser testimoni en primera persona dels anys de plom d’ETA i va exercir la toga entre el País Basc, Catalunya i València amb una visió progressista, però sense abandonar la professionalitat que tant li va reconèixer l’ofici. Va esprémer al màxim la seva carrera i, quatre anys després de jubilar-se, aquesta matinada Cremades ha mort als 76 anys al seu domicili de València, acompanyat de la seva família.

Malgrat les seves primeres inclinacions cap a les ciències exactes, estudis que va començar a la Universitat de València (UV), la presa de consciència política i social en els últims estertors del franquisme el va empènyer a preparar les oposicions a jutge, seguint l’estela del seu pare, que sempre s’havia dedicat al dret. Va fer la mili a Girona i potser per això va jurar que no hi tornaria mai més. Tanmateix, amb només 29 anys va començar la seva carrera judicial en aquesta província, com a titular del Jutjat de Primera Instància d’Olot, i més tard, en ascendir a magistrat, el seu primer destí forçós va ser precisament Instrucció 1 de Girona. “Estava predestinat a ser allà”, comenta amb certa ironia Marta, la seva dona. Allà, precisament, es van conèixer.

Des del primer moment va estar molt vinculat a l’associació Jutges per la Democràcia, sorgida per aglutinar les sensibilitats més progressistes de la judicatura. I després de passar per Sogorb, cap a mitjans dels anys 80 va ser nomenat titular del jutjat d’Instrucció número 12 de València, on va establir una relació molt estreta amb jutges com Luis Manglano, un dels fundadors de l’esmentada associació. Manglano rememora les “reformes importants de caràcter social i jurídic” que van impulsar per a l’assistència de les víctimes i també dels detinguts. “Era una època en què el jutjat de guàrdia rebia el rebuig de tots els altres: persones violentes, desequilibrades, gent sense recursos, amb problemes de drogues... Vam aconseguir pactes amb moltes institucions”, explica. Per exemple, el primer acord amb l’administració per implantar ajudes a les víctimes del delicte, així com la prestació de suport psicològic. També van aconseguir que es creés un servei d’assistència als detinguts, aprofitant que era “una època amb governs autonòmics amb més sensibilitat”.

El seu interès per la millora del sistema judicial era evident fins al punt que, a finals dels 80, va deixar temporalment la toga per formar part del cos d’inspectors de tribunals, encarregat de les zones de Catalunya i les Balears. Un parèntesi abans de presidir la secció segona de l’Audiència Provincial de Girona, que ell mateix havia instat a crear i on va demostrar audàcia i atreviment. Allà, abans que es creessin els tribunals amb jurat, Cremades va demanar permís per fer un simulacre en una de les causes que portava: un assassinat del qual no s’havia trobat el cadàver. L’acusat va ser condemnat en una sentència molt comentada. “Era pioner i atrevit, els companys l’hi reconeixien”, recorda la seva dona.

Però potser l’època més complicada va ser la presidència de l’Audiència de Sant Sebastià, que va exercir entre el 1990 i el 1997. En plena guerra contra el terrorisme d’ETA, es buscaven perfils progressistes que no anessin a la contra, que intentessin comprendre la realitat basca. La seva figura semblava encaixar-hi: la seva integració va ser notable —va aprendre euskera i va prometre el càrrec en la llengua local— i la seva capacitat per contemporitzar en un moment de persecucions ideològiques era una habilitat més que idònia. “Tenia la virtut de parlar sense comprometre’s gaire”, assegura la seva dona, segons la qual Cremades “portava bé” suportar aquestes pressions: “Sabia com intentar acontentar tothom i això no és fàcil”.

Això no vol dir que fos un camí de roses. És conegut que el magistrat anava a la llibreria Lagun cada vegada que era atacada per la kale borroka per comprar llibres cremats. El seu amic Manglano explica que “tenia bona relació amb el món abertzale, però això no significava res”, perquè el perill continuava existint. Per això, tot i que no tenia gaire por, l’obligaven a portar protecció policial. Van ser anys de mirar el retrovisor cada dos per tres, revisar els baixos del cotxe, canviar itineraris. De molts funerals d’amics i coneguts. La banda terrorista va assassinar Alfonso Morcillo, cap de policia de Sant Sebastià, el 1994; Enrique Nieto, cap de la brigada d’Investigació de la Policia Nacional, el 1995; i Fernando Múgica, advocat socialista, l’any següent. Però la pèrdua més dolorosa per a ell, com va reconèixer, va ser la del seu amic Juan María Jáuregui, exgovernador civil, ja l’any 2000.

Cremades va tancar l’últim tram de la seva llarga trajectòria a Barcelona, on va presidir la secció 13 de l’Audiència de Barcelona, especialitzada en arrendaments urbans. Allà va viure la catastròfica crisi de la bombolla immobiliària i les seves conseqüències a la Ciutat Comtal. El bellreguardí va voler esgotar la seva carrera fins que la llei l’hi va permetre, els 72 anys, i es va acabar jubilant el 2022. A més de rebre la “Raimunda”, la Creu de Sant Raimon de Penyafort, també va ser condecorat, un any després de la seva jubilació, amb la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil, que no va poder recollir perquè no es podia desplaçar. Amb el magistrat també se’n va, doncs, un compromès impuls renovador de l’ofici judicial.

Subscriu-te per seguir llegint