Dolça Abella: “El bonic de fer mel és que depens del temps"

El silenci nocturn que caracteritza els Pirineus es veu interromput durant l'estiu pel soroll d'un motor en marxa. Si algú l'escolta, que no s'espanti: són Laura Garcia i Sergi Prada traslladant en camioneta les seves 350 colònies d'abelles, que fins ara feien vida a diferents espais naturals de les comarques gironines. Aquest procés de transhumància, que realitzen cada any, faci el temps que faci, és el que caracteritza la seva marca de mel, Dolça Abella.

Entre tallers, degustacions i atendre els clients a la botiga i obrador que tenen a Crespià, la parella treu moments d'on pot per a preparar-se per a un nou cicle de producció de mel. "Ara que s'acosta la primavera, comencem a netejar i preparar els quadres de cera", explica Garcia. Sobretot es concentren en la cria "d'abelles i reines": "Un cop a l'abril i el maig els eixams són grossos, els portem als diferents espais naturals".

Aquestes ubicacions les han anat trobant a base de “prova i error", o per pura casualitat: "Potser anem d'acampada, veiem una zona amb bona floració i anem cap allà". El més pesat d'aquest procés, afirma Garcia, és "haver de demanar els permisos als Ajuntaments" per poder instal·lar els eixams als diferents terrenys. Un esforç que queda recompensat amb la diveristat de mels que produeixen cada any i que varien segons el seu territori d'origen.

Per exemple, "ningú ens havia parlat de l'Albera, però jo anava a treballar per aquella zona abans i em va sorprendre el seu paisatge". D'aquesta ubicació ha sorgit una mel "multifloral d'estiu i primavera". En la mateixa línia, Dolça Abella també compta amb mel provinent dels prats i zones boscoses del Pirineu i, sense anar gaire lluny, de les muntanyes baixes de Crespià: "Obtenim una mel amb gust dolç i un toc afruitat". Garcia també destaca la mel de castanyer amb aroma torrat del l'espai natural Guilleries-Savassona, o la mel de Cap d'Ase, produïda per les abelles ubicades al Parc Natural del Cap de Creus i distingida pels seus tocs de romaní, farigola, botja i bru blanc.

Després de la primavera, punt àlgid de producció de mel, i amb l'entrada de l'estiu, el procés de transhumància s'intensifica amb el trasllat de les abelles als Pirineus, on la parella aprofitarà per a retirar la mel: "Les movem durant la nit, quan l'aire és fresc. Els posem una reixa perquè tinguin ventilació i les carreguem a la camioneta". A partir de setembre, les tornen a ubicar als diferents espais naturals, on les abelles inicien un període de repòs.

Les intervencions de la parella en tot aquest procés es resumeixen en traslladar els eixams i tenir-ne cura durant les seves visites diàries, però res més: "Nosaltres no obliguem les abelles a treballar. Veuen la floració i fan el que volen". "El bonic de fer mel és que depens del temps", expressa Garcia. És per això que enguany no compten amb la mel de til·lers del Pirineu, guanyadora del segell Girona Excel·lent: "És una mel molt bonica, que recorda al bàlsam i a mentol, però necessita unes característiques del temps molt concretes per a poder-la produir".

Entendre el llenguatge de les abelles

Tot i semblar un procés calculat, la transhumància no té res de fix: "Cada any és diferent. A vegades al juny fa una calorada, com el 2025, i toca pujar les abelles més aviat. D'altres, plou i tot es retarda". Sobre la pluja, Garcia explica que "no pots esperar a que pari de ploure per moure't, perquè la floració se'n va".

Les abelles també són les que marquen els tempos: "Hem de cuidar que tinguin espai necessari, i estiguin en bones temperatures. Treballem molt al dia". "Quan les abelles fan alguna cosa, ja fa dues setmanes que ho han pensat, que faran allò", comenta Garcia, entre riures.

Entendre les abelles i el seu modus operandi ha estat un procés d'aprenentatge que va començar de manera casual quan Sergi Prada i uns amics tenien cura de quatre eixams a tall d'afició. "Quan ens vam conèixer, d'aquests en quedaven dos. Els vam portar a Crespià, però vam veure que es morien", explica Garcia. Van prendre la decisió de reubicar-les a Mare de Déu del Mont, on "ens vam adonar que vivien molt millor" i, alhora, van començar a aprendre més sobre aquest animal, gràcies a "vídeos, llibres i dos apicultors del Gironès que ens van ensenyar a aconseguir el material per trebllar amb abelles i a fer els quadres de cera".

Des de la creació de la marca Dolça Abella el 2010 fins ara, el negoci "ha crescut i ho hem notat en el nivell de feina", entre la participació en fires, venda en línia i en botigues del territori. Per exemple, els productes del negoci es poden trobar a la Noucentista i Món Gourmet de Girona, a establiments de Cassà de la Selva, Santa Cristina d'Aro, Banyoles (Can Graner i Ca la Nor) i la fleca de Crespià: "Segur que algun me'n deixo". També treballen amb els restaurants Sa Poma (Espinavessa), Les Cols (Olot) i Esperit Roca (Sant Julià de Ramis): "Allà tenim un abellar on extraiem mel directament per al restaurant".

A tot plegat també s'hi suma la producció d'espelmes, sabons, pol·len fresc i pròpolis, elaborat amb la cera que les abelles utilitzen per tapar la mel i emprat per a malalties com el mal de coll o refredats.

Com compagina la parella tota aquesta feina amb la gestió de 350 colònies d'abelles? "Són èpoques. Durant l'hivern és més lleu perquè fa fred i és quan menys feina tenim amb les abelles". El que està clar, però, és que son elles les que marquen -i continuaran marcant- el ritme de treball de Dolça Abella.

Subscriu-te per seguir llegint