Un tàndem perfecte a la cuina del Divinum

Arnau Casadevall (Banyoles, 1997) i Isidre Soler (Barcelona, 1995) es van fer càrrec de la cuina del restaurant Divinum de Girona amb vint-i-pocs anys i han posat el seu talent, la seva determinació i la seva capacitat de col·laborar al servei del projecte que lideren des de fa molts anys des de la sala Laura Tejero i Joan Morillo. La seva feina ha fet millor el restaurant i plegats, cuina i sala, han aconseguit fer realitat la vella aspiració de l’establiment de ser reconegut amb una estrella a la Guia Michelin. I mantenir-la. És per això que són guardonats amb el Premi Jove professional en la primera edició dels Premis Girona Delícia. Casadevall i Soler tenien trajectòries molt diferents fins arribar al Divinum, però hi van encaixar amb una proposta gastronòmica que posa en valor el producte, té una base reconeixible i un punt creatiu sense «radicalitats».

Isidre Soler es va criar al Tram-Tram de Barcelona, el restaurant familiar. «De petit veia el meu pare a la cuina. I per veure’l més, per estar més en família, em posava a ajudar els caps de setmana», explica. El va enganxar no només el menjar, sinó la dinàmica del servei: «L’adrenalina, la satisfacció i el feedback del client. M’encantava veure la gent contenta».

Amb 16 anys, el pare el va fer anar a Can Fabes, tres estrelles Michelin, perquè entengués què és el màxim nivell. «Vaig veure el rigor que hi ha a l’elit. Si vols arribar-hi, has de saber què hi trobaràs». Després vindria el CETT i un recorregut per restaurants de nivell que li faran d’escola: Via Veneto, Sant Pau, Lasarte… fins a acabar treballant amb Xavier Pellicer (primer a Céleri i després al seu actual projecte) durant cinc anys. D’aquella etapa en destaca una línia que també porta a Girona: el gust per la cuina vegetal i per fer brillar productes aparentment secundaris: «A mi em sorprèn més que tractis bé una verdura que no pas un producte que ja saps que serà bo».

L’arribada d’Isidre Soler al Divinum va estar motivada d’una banda per motius personals (caps de setmana a Girona amb una xicota d’aquí i molts àpats al restaurant) i pel cansament de viure a Barcelona. Va demanar feina a Joan Morillo, va fer una prova i aviat ja era a Girona. Encara que en un mal moment: la Covid.

Arnau Casadevall confessa en canvi que «no m’havia agradat mai la cuina, i ningú de la família s’hi dedicava». Acabada l’ESO, intenta fer estudis relacionats amb l’esport -«m’apassiona», assegura- però ho deixa i entra a l’Escola d’Hostaleria sense vocació definida: «El primer any m’ho vaig prendre en broma». Però aquell estiu treballa en un restaurant de Banyoles i tot canvia: «Em vaig enamorar de la cuina». Continua la seva formació a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona i comença a sumar etapes laborals: cuina i càterings al Castell de Sant Gregori (Grup Boira), passa breument pel Divinum però no s’hi queda, i prova en un japonès que hi havia a Girona, Angelus Mar, per treballar molt el peix.

Tot i això, veu que vol una altra cosa i el punt d’inflexió li arriba al Bo.TiC de Corçà: «Allà em va canviar el xip. Vaig veure que l’alta gastronomia era el que m’agradava: crear, fer coses diferents». Després vindria una etapa a Camiral, un retorn a l’Angelus Mar ja com a cap de cuina, i finalment l’entrada definitiva al Divinum quan tornaven a buscar gent. «Vaig enviar el currículum i fins avui», apunta.

Quan Soler i Casadevall coincideixen a Girona, el restaurant viu un moment de transició i amb només 25 i 23 anys, respectivament, els proposen fer-se càrrec de la cuina, en la qual ja tenien molta responsabilitat. «Això ha de ser cosa dels dos», van respondre, conscients ja llavors de la seva complementarietat. Soler ho formula així: «Jo sense l’Arnau, no. Ell és molt bo creant, jo no tinc un registre tan creatiu com ell». Casadevall fa el contrapunt: ell «dona més voltes», mentre que Soler aporta profunditat de gust i estructura i té el paladar més educat. «Som caràcters diferents, però ens entenem a l’hora de fer plats. Ens respectem les mancances i ens ajudem».

Admeten que al principi volien ser «molt radicals», pressionats per l’edat i per la necessitat de demostrar. I aquí la sala els va ajudar a tocar de peus a terra: «Al final la gent ve a menjar bé». La línia actual de la seva cuina, expliquen, busca un equilibri entre creativitat, tècnica i gust identificable, perquè «si no és boníssim, no té cap sentit».

En el seu relat hi ha una idea constant: l’estrella Michelin no s’explica només des de la cuina. «Això és un conjunt», insisteixen. I posen el focus en la sala. Afirmen que Morillo i Tejero han revaloritzat el servei, que no paren de voler millorar i que tenen un nivell que «no es veu en gaire llocs». Soler i Casadevall defineixen el Divinum actual com un restaurant amb producte d’aquí, referents recognoscibles i toc propi; una cuina a quatre mans que s’ha anat assentant i una sala forta que marca l’experiència. «Si un té un mal dia, l’altre estira», resumeixen.