Bravola: una oda a l’amistat en forma de focaccia

Al mateix temps que el Barri Vell de Girona s’omple de franquícies supèrflues i de negocis pensats només per als que venen de fora, els colomencs Javier Andreu i Ferran Daniel han convertit en focaccies les seves ganes de retrobar-se.

Es van conèixer quan tenien vuit anys jugant a hoquei patins a Santa Coloma de Farners, quan l’amistat es comença a coure sense grans pretensions: entrenaments tres dies per setmana, partits els caps de setmana i aquella familiaritat que arriba abans que les paraules. Van créixer així, gairebé l’un al costat de l’altre, mentre els seus pares també es feien amics, fins al punt que les dues famílies van convertir en costum allò que al principi eren només trobades esporàdiques: dinars, sopars i sobretaules que acabaven cosint distàncies. Amb 18 anys van deixar l’hoquei patins perquè la vida cada vegada els cridava amb més força (els estudis, les primeres feines i les ganes de sortir de festa ho feien «incompatible»). Per no perdre el contacte, però, van fer un pacte gairebé de sang: quedarien un cop al mes per anar a sopar. Una «excusa com una altra» per continuar sent-hi.

Aquells sopars eren una manera d’explicar-se el món, però també d’ajudar-se a entendre’l una mica més. A tots dos els agradava provar restaurants nous i descobrir plats que no haguessin tastat mai. Perquè no era només menjar: era la curiositat, l’adrenalina de sortir de la zona de confort, la intuïció que la gastronomia també era un lloc segur on refugiar-se quan tot era incert. I en un punt d’aquest viatge van descobrir les focaccies, aquest pa italià esponjós que incorpora herbes, espècies i diferents aliments. I allò que a priori va ser només un sopar encertat, va quedar-se en algun racó de la memòria, esperant el seu moment.

Mentrestant, la vida els va portar tan lluny com va poder. Mentre Javier Andreu viatjava a Anglaterra per descobrir-se a si mateix i aprendre anglès mentre treballava «del que fes falta» (va fer de pintor, de paleta i de jardiner) abans d’arribar a Bilbao per estudiar programació informàtica, muntar una startup de tecnologia blockchain i començar a treballar a la cuina d’un restaurant «perquè a casa sempre hem estat molt cuinetes», Ferran Daniel vivia als Estats Units, on feia un programa d’intercanvi per perfeccionar l’anglès. En tornar, va entrar a treballar d’operari en una empresa càrnia «desossant pernils i llonzes» fins que va li va sorgir l’oportunitat de treballar com a comercial, encarregant-se de les exportacions al mercat asiàtic (una missió que encara duu a terme en l’actualitat).

Els sopars van passar a ser d’un cop al mes a un cop l’any. El problema, però, continuava estant sobre la taula: «Hem de fer alguna cosa amb la nostra vida», recorden. Volien construir un projecte seu i, sobretot, volien fer-ho plegats. I les focaccies van agafar força. A Girona hi van veure un espai, una oportunitat, un buit per omplir. Així que durant un mes es van tancar a casa i van convertir la cuina en un banc de proves, des de trobar la massa perfecta al dilema dels farcits. Buscaven una recepta que no fos una còpia, sinó una manera pròpia d’entendre aquell producte italià tan humil com a la vegada delicat. I la van trobar: «Volíem una focaccia fidel a la tradicional però que fos més esponjosa i més contundent per la part de sota», relaten. En definitiva, més seva. Amb la recepta anotada en un paper, van encarregar-ne l’elaboració al flequer de «tota la vida» de Santa Coloma: «Vam estar-nos dues setmanes treballant colze a colze amb ell perquè sortís la focaccia perfecta», asseguren (i ara, és ell qui els les continua fent).

Així va anar prenent forma Bravola Focacceria, que va obrir el 22 de març de 2025 al cor del Barri Vell de Girona, en format «take away» i també amb uns pocs tamborets per asseure-s’hi. Obrir un local sempre té alguna cosa de salt al buit. Hi posaven tots els seus estalvis i el de les seves famílies, temps, il·lusió i també una por molt humana: la de no saber si sortirà bé. Però al darrere hi havia una certesa més profunda que qualsevol pla de negoci. Hi havia confiança, amistat i la compenetració de qui es coneix de gairebé tota la vida.

A Bravola s’hi menja, però també s’hi endevina alguna cosa que va més enllà. La carta és curta perquè han volgut fugir del soroll, de l’excés i de tot allò que sobra per «poder oferir la major qualitat possible». Prefereixen poques propostes i ben fetes. Com la Bella -mortadel·la, stracciatella de burrata i pesto de festuc- amb el seu aire italià inconfusible que n’homenatja els orígens; la Diavola, per donar-li caràcter -pernil cuit, pebrots picants i stracchino, un formatge fresc cremós-; la Porchettina -porchetta, burrata i salsa de pebrots del piquillo feta pel pare d’Andreu-, la Rustica -pernil, mozzarella de búfala, ruca i tomàquet semisec- i la Parmigiana -albergínia, tomàquet semisec, provolone i parmesà- per oferir una proposta més vegetal. També hi ha propostes dolces que dialoguen amb la memòria, com una de Nutella que els remet a l’entrepà de quan sortien de l’escola abans d’anar a entrenar, que els retorna a la infantesa.

Ara, aquells dos amics de Santa Coloma de Farners que un dia van començar a somniar desperts, poden arribar a servir 300 focaccies al dia, sobretot els caps de setmana. I és que aquesta és la història de dos nens (que ara ja tenen 25 anys) que un dia van entendre que el temps avança massa de pressa i que l’única manera d’aturar-lo és sent allà on vols estar. No tenen cap dia de festa a la setmana (els dimarts, quan tanquen, el dediquen a fer gestions) i van «més cansats que mai», però fent focaccies han tornat a ser inseparables.

Subscriu-te per seguir llegint