Miquel Martínez publica un llibre en homenatge al seu pare i a l'ofici de sala

El gironí Miquel Martínez, amb un passat vinculat al bàsquet (en l’etapa de l’Akasvayu com a segon entrenador d'Edu Torres a la temporada 2005-2006, entrenador del CB Salt i de l'Akasvayu Figueres) i actualment dedicat a automatitzar farmàcies amb robots, també escriu llibres en el seu temps lliure. L’últim, De la barra a la mesa, es va presentar aquest dimarts a l’Escola d’Hostaleria de Girona amb la presència del seu pare, Josep Martínez, i la participació del cuiner Jordi Parés, en un acte que va servir per reivindicar l’ofici de sala i una atenció al client més humana en la restauració.

A través d’històries —algunes reals i d’altres inspirades en vivències—, el llibre recull les converses mantingudes durant anys amb el seu pare, que havia treballat de ben jove en el sector i li havia anat transmetent records, anècdotes i una manera d’entendre la professió marcada pel sacrifici i la vocació. “El meu pare sentia el que intento transmetre a la gent: que s’ha d’estimar aquesta professió”, va assenyalar Miquel Martínez. Amb aquest esperit, l’autor ha concebut el volum com “un homenatge” tant al seu progenitor Josep Martínez com a tota una generació de professionals que van viure la restauració des de la dedicació absoluta.

"Si no hi ha addicció a l'ofici, no hi ha feina ben feta", va sentenciar l'autor a l'inici de la presentació. Martínez va resumir l’essència del llibre en una idea que va repetir durant el matí: “No és servir, és fer sentir”. Segons va defensar, la feina de sala no consisteix només a portar un cafè o un plat a taula, sinó a "interpretar què necessita cada client i fer-lo sentir ben atès". En aquest sentit, va reivindicar “el romanticisme”, “entendre la gent” i la necessitat de preservar uns valors que considera encara plenament vigents.

Aquesta mirada va quedar reforçada pel testimoni del seu pare, Josep Martínez, que va evocar una altra època de la restauració, quan “les hores no importaven” i l’ofici s’aprenia treballant. Va recordar des dels seus inicis de petit fins a episodis com el d’una nit a un restaurant de la plaça Sant Agustí (que ara ja no existeix), en què, després de plegar a la una de la matinada, van haver de tornar a muntar taules per atendre un autocar amb seixanta persones que venien a fer turisme a la ciutat. El servei es va allargar fins a les quatre de la matinada i, d’aquella jornada, va recordar “la satisfacció d’haver fet el que havíem de fer i treballant com ens havien ensenyat”.

El valor de la sala

El cuiner Jordi Parés, que va participar en l’acte, va posar el focus en aquells detalls que no apareixen “en cap currículum escrit”, però que acaben definint un bon professional: "la precisió, l’elegància, la sensibilitat i la capacitat de fer sentir còmode el client". Tant ell com els Martínez van lamentar "la manca d’equilibri entre la sala i la cuina" i van denunciar que aquesta part de l’hostaleria, "sovint invisible", continua massa sovint en un segon pla, eclipsada pel protagonisme del producte i dels xefs.

“La feina de sala és molt complexa; i per exercir l'ofici s’ha de ser molt intel·ligent i tenir molts recursos”, va afirmar l’autor, convençut que aquests professionals no només serveixen, sinó que també "gestionen emocions, creen records i acaben definint l’experiència del client".

Subscriu-te per seguir llegint