El xef privat Darryl Middleton, de la pista de bàsquet als fogons

Quan jugava a bàsquet a Girona, Darryl Middleton ja feia una cosa poc habitual: convidava els companys d'equip a casa i cuinava per a ells. La raó és que "moltes vegades acabàvem l'entrenament i cadascú se n'anava a casa seva", recorda. Per això va voler canviar aquesta dinàmica: "Tres o quatre vegades a l'any cuinava per a l'equip: els portava a casa i els preparava el sopar". No era només per menjar bé, sinó per crear vincles. "Potser no et fa guanyar partits directament, però ajuda a unir els jugadors". Aquesta idea, la de fer equip també fora de la pista, és la que encara avui marca la seva manera d’entendre la cuina i la seva activitat com a xef privat. Habitualment ofereix aquest servei durant els mesos d’estiu, sobretot a la Costa Brava, però també arreu de les comarques gironines i a Barcelona. Aquest any, però, ha començat abans i ja està actiu.

Middleton no és, en qualsevol cas, un exjugador qualsevol. Nascut a Queens, Nova York, va construir bona part de la seva trajectòria professional a Catalunya, on es va convertir en una figura molt reconeguda de la Lliga ACB. Va deixar empremta especialment a Girona (hi va jugar al Valvi, a l'Akasvayu i al Sant Josep en diferents etapes entre 1991 i 2012), però també va passar pel Barça, el Joventut, el València, l’Alacant, el Benidorm i el Caja San Fernando. Tres vegades MVP de l’ACB, va guanyar dues lligues amb el Barça i tres Eurolligues, una amb el Panathinaikos i dues amb el CSKA de Moscou. El 2007, a més, va formar part de l’Akasvayu Girona que va aixecar la FIBA EuroCup. Després de penjar les botes, va tornar a Fontajau com a tècnic per tancar el cercle.

Els canelons de la Hofmann

A la cuina, tot va començar sense plans i "per fer alguna cosa diferent", explica. Després de més de dues dècades vivint a Espanya, la rutina dels equips, amb "restaurants similars i menús repetitius", el va empènyer a buscar alternatives. A partir d'aquí, va anar ideant una manera de cuinar molt pròpia: una barreja d'influències gastronòmiques dels països on ha jugat, com Turquia, Itàlia, Grècia o els Estats Units, amb una base molt mediterrània, fruit de tots els anys que ha passat aquí. "Sempre intento incorporar algun plat diferent", apunta.

La cuina, però, no li ve de sempre. Quan vivia als Estats Units, "no pensava gens a cuinar", diu. Tot va començar en arribar a Europa. Primer a Milà, on tenia un company d'equip que li agradava molt cuinari a qui Middleton sempre observava. Més tard, a Barcelona, quan va descobrir l'escola Hofmann: "Vaig anar a sopar al restaurant i vaig menjar un caneló boníssim", recorda. "Vaig dir que m'encantaria aprendre a fer-lo". A partir d'aquí, va començar la seva formació de cuina a la Hofmann. No hi podia anar cada dia perquè gairebé sempre entrenava, però quan tenia temps lliure, els trucava i hi anava.

Cinquanta plats i un centenar de postres

Avui, ha fet d'aquest hobby una professió: Middleton fa de xef privat per a grups, generalment durant els mesos d’estiu, tot i que aquest any ha començat abans. Acostuma a treballar amb grups d’entre deu i trenta persones. Pel que fa als menús, el més habitual és que siguin d’entre sis i vuit plats i unes postres. No té un menú tancat, però sí moltes opcions: “Tinc potser cinquanta plats diferents, i de postres en puc fer potser un centenar”, explica.

Un dels seus plats més singulars és un arancino negre amb tàrtar de gamba de Palamós i crema de pecorino, una elaboració d'inspiració italiana que va incorporar després de la seva darrera estada a Trapani, a Sicília. El marisc ocupa un lloc central en la seva cuina, especialment el cranc, protagonista d’alguns dels plats que més èxit tenen. També hi ha espai per a carns i elaboracions més tradicionals, com els canelons que va aprendre a preparar a la Hofmann, però Middleton busca sempre donar-hi un punt personal.

És aquí on apareix la seva cuina més singular: receptes que barregen records dels països on ha jugat amb influències mediterrànies i producte d'aquí. A les postres, destaca la seva passió pels coulants, que prepara en versions poc habituals com el de pistatxo -que també va aprendre a Trapani- o el de cacauet. Plats que, com feia quan reunia els companys d’equip a casa seva, volen crear una experiència compartida al voltant de la taula.

Subscriu-te per seguir llegint