La tradició més dolça es manté ben viva a l'Antiga de Girona

El primer que fa Teresa Trayter quan trepitja l’Antiga és tastar la xocolata que s’hi està cuinant. «És com qui passa el dit per veure si hi ha pols», diu entre riures. Jubilada des de fa uns anys, de tant en tant encara visita aquest històric negoci ubicat a la plaça del Vi de Girona. Després de tot, ella i el seu marit, Narcís Comas, van ser els encarregats de convertir-lo fa quaranta anys en el que ès ara.

«Ell era comerciant de pinsos i voltava molt», explica. «Un dia va venir i em va dir: ‘Tere, em penso que he comprat una botiga a Girona’. Jo li vaig respondre: ‘Estàs tocat del bolet!’». Es tractava de La Lletera, com l’havien batejada els propietaris d’aleshores.

Tot i que el matrimoni va fer una rentada de cara al negoci (una capa de pintura i canviar la barra d’ubicació, per començar), Trayter, que en aquell moment era mestressa de casa, afirma que va aprendre tot el que sap dels primers propietaris, començant per l’elaboració de la xocolata: «El secret és tenir molta paciència. No es pot bullir i menjar directament».

La matèria primera «és ben senzilla»: aigua, molt poca llet —la justa perquè la xocolata no sigui massa amarga per a la mainada— i xocolata en pols «de Suchard i d’una fàbrica petita d’Olot». Tot plegat es barreja en una olla de 23 litres, «a foc molt baix i sense parar de remenar». Trayter diu que té el braç «ben cascat de remenar l’olla», però és el que toca «si no vols que la xocolata quedi massa espessa». Només es pot deixar sola «quan ja comença a bullir, amb el foc al mínim».

El resultat és una xocolata desfeta única. Tant, que «una vegada una clienta va venir a buscar garrafes de pols de la nostra xocolata per fer-se-la a casa seva».

Pel que fa a la nata, l’acompanyant imprescindible del suís de l’Antiga, el procés és menys feixuc. Sempre han comptat amb una màquina que va batent la nata, d’aquelles antigues que, si s’espatllen, farien anar de corcoll qualsevol que hagués d’arreglar-les.

La crema que acompanya alguns dolços també és d’elaboració pròpia. Els altres productes de pastisseria, com ara croissants i ensaïmades, «sempre els hem comprat al mateix lloc: la pastisseria Margenat».

Els clients són família

En els seus inicis, a l’Antiga també s’hi servien dinars, una vuitantena al dia i marcats per la seva senzillesa. «Sobretot oferíem macarrons, verdura i truita», recorda Trayter. Ella era la cap de cuina, mentre el seu marit s’estava darrere la barra atenent la clientela: «Així funcionàvem molt bé, perquè no ens molestàvem entre nosaltres». Amb tot, Trayter també treia el cap de cuina de tant en tant: «N’he vist de totes, aquí: des de celebracions fins a baralles».

La ubicació cèntrica de l’Antiga la va convertir en el lloc de referència de molts gironins per anar-hi a esmorzar, dinar o berenar. Entre ells, els treballadors de l’Ajuntament: «Venien (i venen) aquí a fer el cafè abans d’entrar a treballar». La proximitat amb la clientela, a qui Trayter considerava més aviat «família que amics», va propiciar tota mena de mostres d’afecte. Bona prova d’això són les teteres i les nines que avui reposen a l’aparador del negoci.

Aquest ambient familiar és precisament el que ha perdurat amb els anys i que avui mantenen un dels fills de Teresa Trayter, Jordi Comas, i la seva dona, Montserrat Garcia, actuals responsables del negoci. «La Tere realment va fer sentir els clients com si fossin de la família; té aquest do», afirma Garcia, i afegeix: «Tenim molta clientela de tota la vida: joves que venien amb els seus pares i que ara ho fan amb els amics, i també gent gran que fa trenta o quaranta anys que freqüenta l’Antiga». Quan travessen la porta del local, hi troben el negoci de sempre, amb algunes incorporacions a la carta, com la coca de l’àvia.

En una última nota, la que fou mestressa d’aquest negoci centenari afirma haver vist canviar Girona des de l’interior de l’Antiga. Tot i això, s’alegra de comprovar que el seu establiment, un dels llocs on ha sigut «més feliç», s’ha mantingut pràcticament inalterable al llarg dels anys.

Subscriu-te per seguir llegint