La sublevació gastronòmica del 18 de juliol

La Taverna del Mar, a S’agaró, fa noranta anys, edat que no està gens malament, ni per a una persona ni per a un restaurant. De fet, els compleix d’aquí a uns dies, exactament el 18 de juliol. Efectivament, facin comptes: va obrir les portes el 18 de juliol de 1936, així que mentre a la Taverna del Mar servia fruits de la mar als seus primers clients, uns militars africans travessaven la mar -la mateixa mar, si bé més al sud- per revoltar-se contra la República. El restaurant, veient el pa que s’hi dona, va tancar just l’endemà, i no va reobrir fins acabada la guerra, el 1939. Això no obsta perquè la data d’obertura fos aquell 18 de juliol del 36 i perquè avui, dies abans de l’efemèride oficial, hagin dut a terme una celebració prèvia. Val a dir que el suquet de peix que ens han servit bé valdria un alçament nacional, i que em perdonin els que es dediquen a la memòria històrica.

No estan els temps polítics gaire catòlics darrerament a Espanya, però no crec que hi hagi el perill d’un altre 18 de juliol. Sigui com sigui, val la pena acostar-se a la Taverna del Mar, no per celebrar cap alçament sinó per a commemorar que a algú se li acudís obrir aquest privilegiat restaurant arran de mar. Un restaurant que ja freqüentava Josep Pla, qui, encara que no fos un gran gastrònom, sabia on anar a menjar bé. Ens ho ha recordat Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la UdG. En un breu parlament abans del tec -s’agraeix que els parlaments previs al que es va a fer realment, siguin breus-, ha explicat que el gran escriptor empordanès deia que la cuina havia de “ser amb sentit comú, simplicitat i sense taquicàrdies”, un apunt, aquest darrer, que agrairia l’escriptor de moda David Uclés, tan propens a les arrítmies.

Josep Pla deia que la cuina havia de “ser amb sentit comú, simplicitat i sense taquicàrdies”, un apunt, aquest darrer, que agrairia l’escriptor de moda David Uclés, tan propens a les arrítmies

Després ha parlat encara Joan Font, director de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia -cosa de la qual un en desconeixia l’existència-, assegurant que els catalans fem les coses bé com hem demostrat amb la visita del Papa i blablabla, perdonin que no hagi estat gaire atent però em conec el discurs -algú va dir després que en Font recordava al mateix Artur Mas- i jo ja estava més pendent del que ens donarien tot seguit de menjar que de confirmar una vegada més que els catalans som l’hòstia.

La Taverna del Mar té un curiós origen. Pertany a la família Ensesa, igual que l’hostal La Gavina, que està just al costat. El besavi dels actuals propietaris era amic de l’empresari funerari de Sant Feliu de Guíxols, el qual un dia li va confessar: “estic una mica fart d’un negoci tan trist, podríem fer alguna cosa més alegre”. Era l’any 1916, quan començaven a estar de moda els banys de mar, així que entre tots dos van construir casetes a la platja perquè la gent es pogués anar a banyar. Més alegre que enterrar morts era ficar gent viva a l’aigua, sens dubte. Van construir fins i tot una mena de xiringuito de fusta, però un incendi el va destruir. Tant és, allò va ser l’origen del que anys més tard, el 18 de juliol de 1936, van inaugurar. S’ignora si hi va haver petards i focs artificials aquell dia Sant Feliu, però al sud d’Espanya sí que començaven a sonar els esclats.

La vida de la Taverna, ja s'ha dit, va durar un dia. Millor dit, va quedar en letargia, fins que el 1939 va tornar a obrir. I fins avui, que ens hem posat entre pit i esquena cloïsses, ostres, pop, cocotxes, gambes i un suquet de peix dels que, incomprensiblement, ja no ofereix quasi cap restaurant. Una mica a la manera de Proust, ensumar i tastar el fabulós suquet que ens han servit m’ha recordat el que feia la meva àvia a casa, des que la dona va morir no n’havia tornat a menjar, per culpa d’aquesta desaparició que ha patit. Tant ha agradat el suquet que els comensals hem obligat a fer sortir el xef de la cuina per felicitar-lo, i juro que per un moment he pensat que apareixeria la meva àvia demanant-me -només a mi- si volia repetir. Res d’això: el responsable era un jove cuiner hondureny de només 26 anys anomenat Sergio Ártica, format a l’escola d’hostaleria de Girona qui, per no assemblar-se a la meva àvia, ni tan sols duia dents postisses. Això reflecteix els canvis necessaris en la nostra societat perquè -com diria Lampedusa- tot continuï igual, i en especial, el suquet.

La Taverna del Mar i La Gavina, sota la direcció culinària del xef Romain Fornell, continuen essent uns santuaris de la gastronomia. Retornant al que ha citat d’entrada Xavier Pla, “en Josep Pla es trauria la boina i us diria: gràcies per conservar el que val la pena”.

Subscriu-te per seguir llegint