La vida pot canviar en un instant; una petita distracció i tot sembla ensorrar-se. És el que li passa a la Miren, que acaba de tenir el seu primer fill, en una estació de tren de Rodalies a Tolosa (Guipúscoa). Tot i això, quan sembla que caminem cap al centre de la tempesta, una mà amiga ens recorda que no estem sols. I que una història que sembla de terror acaba amb un final feliç gràcies a aquest fil de solidaritat invisible que ens uneix els uns als altres.
Dilluns, 18.15, andana de l'estació de Tolosa (Guipúscoa).
La Miren experimenta un terror agut, com mai no havia sentit mai, tan intens que sent que se li paralitza tot el cos. Acaba de deixar-se el seu fill nounat al tren, del qual ja només arriba a veure el vagó de cua, que no triga a desaparèixer pel següent revolt. La força de la gravetat sembla que es multiplica per cinc sobre les espatlles i cau de genolls sobre l'andana, encara incapaç de plorar. ¿Com li ha pogut passar una cosa així?
Tres setmanes abans.
La Miren i el Joseba mai no s'haurien imaginat que anirien a l'hospital per tenir el seu primer fill amb tren. Potser influenciats per les típiques comèdies americanes, s'havien imaginat una carrera contrarellotge amb cotxe, amb ella suavitzant el dolor de les contraccions amb les respiracions tantes vegades practicades a les classes prepart. Tot i això, va ser tot el contrari. Després d'esmorzar ho va tenir clar: “Ja ve, Joseba”. “¿N’estàs segura?”, se’n va voler assegurar ell. “Seguríssima, l’Aritz neix avui”.
El Joseba es va posar una mica nerviós, pensant que l'arribada era imminent. Però ella el va tranquil·litzar amb una mirada serena i una forta encaixada a la mà. Tot sortirà bé, agafa les bosses i anem a l'estació. Ell només va poder balbucejar: “¿Co-co-com? ¿Hi vols anar amb tren?”. “Sí, arribarem a Sant Sebastià molt més ràpid que no pas si ara agafes el cotxe. Tranquil, tenim temps de sobres”. I així va ser. Van arribar sense cap problema, la van ingressar i al cap d'unes quantes hores ja eren tres a la família.
Dos dies abans
Igual que la Miren i el Joseba no s'imaginaven que el part fos tan fàcil, tampoc no creien que l'arribada del seu primer fill trastoqués les seves vides d'una manera tan contundent. Sabien que dormirien poc, però no que amb prou feines aconseguirien tancar els ulls. L’Aritz ha sortit guerrer o potser considera que després de nou plàcids mesos a la panxa de la seva mare, ara no val la pena dormir, amb tantes coses que li queden per descobrir. Els seus pares el miren embadalits, però la veritat és que amb prou feines s’aguanten drets i no saben gaire bé com tiraran endavant amb tot el que cal fer. A més, la Miren ha quedat demà passat amb els seus pares a casa seva, a Beasain, perquè puguin presumir de net.
Dilluns. 11 hores.
La Miren, un altre cop, amb prou feines ha dormit. L’Aritz tampoc, però està com si res, tan actiu com sempre, amb tantes ganes de menjar-se el món. La seva mare ho prepara tot per anar de visita a casa dels avis i decideix que avui també agafarà el tren. No només perquè li pesen les parpelles, sinó perquè hi tindrà més espai, més tranquil·litat i puntualitat. Els seus 'aitas' l'esperen a l'estació i els cau la bava amb l'Aritz. Ells s'encarreguen d'entretenir-lo i la Miren pot seure al sofà i tancar els ulls una bona estona, per fi.
Després de dinar i després d'una passejada pel poble ple d'interrupcions, perquè molts veïns s'acosten a saludar el nadó, tornen a l'estació per agafar el Rodalies que els porti a casa. Asseguts al vagó, amb l’Aritz dormint ara sí tranquil·lament al seu moisès (“quina cara”, pensa la seva mare), la Miren s'acomoda i llança un llarg sospir. La seva companya de viatge, la Paquita, que acaba de tenir el primer net, no pot evitar somriure. “T'entenc perfectament, filla. Jo n'he tingut vuit”, li explica. I a la Miren li brolla la resposta de manera automàtica: “¿Vuit fills? Vostè és una superheroïna. ¿Com ho va aconseguir?”.
I la Paquita li comença a explicar les penes i les alegries, els trucs, els aprenentatges i la saviesa recollida per l'experiència. A més, totes dues baixen a la mateixa estació i la conversa segueix al passadís del vagó, a l'escala i a l'andana, des d'on s'acomiaden citant-se per prendre un cafè a la plaça i continuar conversant. És just aleshores quan la Miren sent que li falta alguna cosa i un raig de terror li travessa el cos.
Dilluns, 18.20.
La Miren cau a terra de genolls mentre el seu instint li demana que reaccioni, que doni la veu d'alarma, però el cos no respon. És com si cadascuna de les cèl·lules s'hagués congelat. Aleshores sent una mà a l'espatlla i una pregunta alarmada: “¿Et trobes bé?”. És l'encarregat de l'estació, un veterà a punt de jubilar-se, a qui està veient des que va començar a agafar el tren per anar a l'institut, ja fa 15 anys. Potser veure una cara coneguda li dona forces per dir l'única frase que importa en aquests moments: “M’he deixat el meu nadó al tren”.
S'imagina que, després de pronunciar aquesta frase, l'encarregat l'esbroncarà, li dirà que és la pitjor mare del món… Però ell actua com ho ha de fer en una situació d'urgència com aquesta. Sense perdre la calma, truca a la central i dona ordres precises sobre què cal fer: “El Rodalies que acaba de sortir de Tolosa Centre en direcció a Irun s'ha d'aturar a l'estació següent, Anoeta. Que hi pugi un interventor immediatament i busqui un nadó que està sol. Que se'n faci càrrec fins a l'arribada de la família”. Sent un “rebut” i després ajuda a aixecar la mare, que s'ha d'aferrar al braç per mantenir-se dreta.
Per a la Miren comencen llavors els tres minuts més llargs de la seva vida. El rellotge gairebé no avança mentre el seu cor s'accelera. Fins que sona el mòbil de l’encarregat, que activa el mans lliures. A l'altra banda sona una veu alegre:
“Ja tenim el nadó. Però escolta, no estava sol, tots els passatgers del vagó l’estaven cuidant. I ell, tan panxo, quin xaval més tranquil!”.