No fa gaire que un catequista va expressar la seva vivència espiritual mariana amb aquestes paraules: «Per a mi, Maria és la imatge i el model del rostre acollidor de l’Església. Ella se’m fa present en els esdeveniments festius i cordials de la vida, com ho va fer a Canà. Em fa costat com a presència discreta i silenciosa en els moments conflictius i dolorosos que la vida em porta, com va saber estar al costat de Jesús al llarg de la vida: en la infantesa; en la presentació en el temple i d’una manera especial allà a la creu. I sento que prega amb mi com va pregar, des del silenci i el sofriment, amb els deixebles allà en l’Església naixent».

Podem veure les arrels bíbliques d’aquesta experiència espiritual tan bonica en les noces de Canà (Jo 2,1-11). En primer lloc, l’observació que Maria fa a Jesús: «Mira, aquesta gent no tenen vi». Maria no fa pròpiament una petició a Jesús. No li diu que faci un miracle, simplement li fa saber «que no tenen vi» i el deixa decidir, acceptant la voluntat de Déu, en la confiada convicció que la seva resposta serà el millor bé per a aquells nuvis. No demana, sinó que presenta la situació. No exigeix, ho posa en mans del Fill. És un model de pregària a Déu.

En segon lloc, la invitació de Maria als nuvis: «Feu el que ell us digui». És com el seu testament espiritual i marca tot el paper de Maria i la veneració que li hem de tenir. Aquestes són les últimes paraules que els evangelis han retingut d’ella. Maria ja no parlarà més. Ha dit el que era essencial.

La seva feina no és d’obrir finestres quan Jesús sembla que tanca les portes, sinó fer camí amb nosaltres sinodalment com a germana propera que camina amb nosaltres, que ens obre a la comunitat eclesial perquè ens obrim a fer la voluntat de Déu.

Maria és el millor model per a les tasques sinodals que estem fent, i ens convida a caminar junts a l’escolta del que l’Esperit ens demana. (extret del Full Parroquial d’aquesta setmana).