La Diada Nacional de Catalunya té, per a alguns, un to predominantment festiu i, per a uns altres, manté una forta càrrega reivindicativa. Per a tots, hauria de ser una ocasió per reflexionar sobre la nostra identitat com a nació i sobre el futur col·lectiu. Els cristians no podem quedar al marge d’aquesta reflexió. Els nostres bisbes han expressat el seu punt de vista manta vegada. El 1985 van publicar el document Arrels cristianes de Catalunya, en el qual afirmaven: «Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya». Demanaven no sols respecte pels drets i valors culturals de Catalunya, sinó també la seva promoció. I reconeixien que «la forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l’ordenament civil».

A l’hora de determinar aquesta forma concreta hi ha una pluralitat d’opcions. La nostra fe cristiana ens porta a conèixer-les i a donar suport a la que considerem més adequada per afavorir el bé comú.

Seria desitjable que tots els ciutadans poguessin saber ben bé els avantatges i els inconvenients de cada opció. Per a això, caldria recuperar i aprofundir la cultura del debat. Un debat serè i desapassionat.

Aquest clima de serenitat és difícil avui, després d’aquest darrer quinquenni de tensions arran del que se n’ha anomenat «procés». La radicalització –en un sentit o en un altre– i la polarització no sembla pas que siguin factors que puguin obrir camins de futur per al nostre poble.

Cal evitar l’arrogància i tota forma de supèrbia, sobretot per part dels qui es troben situats en posicions majoritàries, ja que «l’orgull s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra» (Pr 16,18). També cal bandejar la queixa permanent o la crispació, especialment per part d’aquells que es troben en una situació minoritària, tenint en compte que «el geniüt encén la lluita, l’home pacient l’apaga» (Pr 15,18). [...](extret del Full Parroquial).