«Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent. A l’hora de l’àpat va enviar el seu servent a dir als convidats: Veniu, que ja tot és a punt. Però tots, sense excepció, començaren d’excusar-se. El primer li digué: He comprat un camp i l’haig d’anar a veure. Et prego que m’excusis.
Un altre digué: He comprat cinc parelles de bous i ara me’n vaig a provar-los. Et prego que m’excusis.
Un altre digué: M’acabo de casar, i per això no puc venir.
El servent se’n tornà i ho va explicar tot al seu senyor. Llavors l’amo, indignat, li va dir: Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir els pobres, els invàlids, els cecs i els coixos. Després el criat digué: Senyor, s’ha fet el que has manat i encara hi ha lloc. El senyor va dir al servent: Surt pels camins i pels horts i insisteix que entri gent fins que s’ompli la casa. Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet» (Lc 14,15-24).
Hem llegit moltes vegades aquesta paràbola de Jesús, potser pensant en els que no van al banquet, i en la reacció, dura, d’aquell home que l’havia preparat. Aquest és també el darrer cant de la missa de l’ofici de difunts gregorià.
La missa de difunts, amb el seu cant que ens fa pensar en el mar i les ones, en el vent, en la calma del captard o en la llum de l’aurora, ens ha acompanyat pels camins del dolor, de les excuses vanes, del judici, del penediment, de la súplica, de la pregària i de l’esperança. I després d’enterrar el difunt, es canta el darrer responsori: «Homo quidam». Un home va preparar un banquet...
Sorprenentment, el responsori utilitza només les primeres línies de la paràbola: «Un home preparà un gran banquet i va convidar-hi molta gent. A l’hora de l’àpat, va enviar el seu servent a dir als convidats: Veniu, que ja tot és a punt». No fa cap referència a l’actitud dels convidats [...] (extret del Full Parroquial).
