temps d’esperança

Un notable metge i pensador fa anys va publicar un llibre titulat Espera i esperança, en el qual feia una clara distinció entre aquests dos conceptes. L’espera és de caràcter passiu, hi afirmava. És esperar el futur sense fer res per tal que aquest arribi. Diem que esperem el tren o que ens rebi el metge, per exemple. En canvi, l’esperança és totalment activa. És esperar el futur fent alguna cosa perquè aquest arribi com més aviat millor. Si esperem un món més just hem de posar les mans a l’arada; si volem la pau o la llibertat hem de treballar perquè aquestes es facin realitat com més aviat millor.

Esperar significa viure desperts. Hem escoltat a l’Evangeli: «Vetlleu, doncs», i també «Estigueu a punt també vosaltres». Són paraules que ens interpel·len, i que ens venen a dir que hem de viure lúcids i desperts. No adormits o aclaparats pels mil detallets de cada dia que ens tanquen sobre nosaltres mateixos, sinó ben atents. Cal que esperem activament Déu («El Senyor ve»). Si ho fem ens adonarem de la misèria que pateixen tantes persones, de les guerres que trasbalsen el món d’avui, de les injustícies que assolen tantes realitats de la nostra societat, de les diferents fòbies presents als nostres carrers, del tràfic d’armes, de la manca de tendresa en les nostres relacions, de la poca atenció als problemes dels altres... I és que el qui viu en la presència de Déu s’adona d’aquestes situacions: és lúcid, crític i compassiu alhora.

Que l’Advent ens ajudi a ser homes i dones d’esperança i, per tant, ben actius, i que el crit «Veniu, Senyor Jesús» ens esperoni a obrir-nos a la força transformadora de Déu. I especialment com a cristians és bo que vivim aquesta esperança no pas de forma aïllada, sinó en companyia dels altres, d’una manera que, tal com s’escau dins del moment eclesial que estem vivint [...] (extret del Full Parroquial).