Un gos intentarà adaptar-se sempre a les «normes» de la seva nova família

Hi ha gossos més predisposats que altres a conviure amb la gent, però això és una cosa que depèn en general del caràcter de la raça a la qual pertany el gos, i en particular, del propi caràcter individual del gos i del tracte que rep.

El gos intentarà adaptar-se sempre a les «normes» de la seva nova família. No obstant això, aquest marge d'adaptació té un límit, per la qual cosa hem de col·laborar que li sigui fàcil, donant-li un ritme de vida regular, i actuant cap a ell hem de tenir en compte una sèrie de consideracions que influeixen en la seva convivència amb les persones, relatives a: el caràcter del gos, el seu nivell d'intel·ligència, comprendre el seu comportament i per què actua com ho fa, i comprendre el que el nostre gos ens vol comunicar (ell a nosaltres ja ens entén).

En tot ramat hi ha unes jerarquies. El gos les ha de tenir molt clares per sentir-se a gust. És a dir, necessita saber qui està per sobre d'ell (i pot donar-li ordres) i qui per sota. De cara a evitar problemes, ha de deixar-se molt clar que les persones amb les quals conviu estan per sobre d'ell. Però el com accepti l'autoritat de l'amo, està en relació amb el caràcter i la personalitat del gos.

En un gos de caràcter tranquil i dòcil, això no presenta majors problemes. Però si triem un gos de caràcter dominant, cal ­demostrar des de cadell qui és el que mana, de manera que obeeixi per gust i per respecte, no per la força. Si el gos nota manca de caràcter en els seus amos, ­reticència a castigar quan es porta malament o no obeeix les ordres, o fins i tot falta d'interès (se´l deixa campar al seu aire sense imposar restriccions), el gos associa tot això a un « buit de poder». Per instint tractarà d'omplir, ja que algú ha de dirigir, i qui millor que ell, si pensa que és el més fort?

Per descomptat, no es tracta d'actuar tirànicament o aplicar càstigs desproporcionats (això confon el gos i molt ull! Són molt sensibles al fet que se'ls tracti injustament, i es rebel·larà). Si tens un dòberman, per exemple, i l'animal nota que el seu amo és sever però just, respectarà la jerarquia perquè se sent a gust en estar «dirigit» per algú que sap «més fort» que ell, i mai donarà problemes.

Algunes normes que convé seguir:

Des cadell (especialment quan és cadell!), a què juguem? «a lluitar» amb ell no ha de permetre que es posi a sobre. És una posició de domini, i intenta aconseguir per saber a què atenir-se. Bé, doncs se li explica: quan es posa a sobre, amb fermesa, el tira a terra, posi´l panxa amunt i immobilitzi´l uns instants.

Deixem-li joguines a mà, que seran seves. Si vol agafar ­qualsevol cosa que no se li hagi donat, se li treu sense contemplacions.

Si vol acariciar el seu gos, que s´ho guanyi. És a dir, si et ve de gust acariciar perquè sí, dóna-li qualsevol ordre (seu, vine aquí,...) i quan la compleixi, se li fan totes les carícies que et vinguin de gust (de pas això serveix per educar).

Un privilegi del cap del ramat (entre els cànids) és que pot tocar qualsevol altre membre del grup quan li ve de gust. Toca´l de tant en tant, fent que es fiqui al llit i acariciant tot el cos, panxa inclosa (posar-se panxa amunt és mostra de submissió). Per descomptat, no has de permetre que ell et toqui sempre que li vingui de gust.

Cal utilitzar «el pal i la pastanaga» amb justícia, premiant quan obeeix i castigant-d'alguna forma quan no obeeix. De fet, cal fer que obeeixi vulgui o no. Així sabrà qui dóna les ordres, i que a ell li toca obeir. Per descomptat, tan dolent és castigar-lo sense motiu com no premiar ni amb una simple carícia quan s'ho guanya.

Normalment, conviu més d'una persona amb el gos. El gos notarà també l'existència d'una jerarquia implícita, i cal tractar de no confondre'l.