El Nissan Leaf és només una porció, la mòbil, d’un projecte anomenat ServCity, que té lloc a la capital britànica i que ha trobat en la política un gran aliat. El Govern britànic ha finançat, juntament amb els socis del consorci de la ciutat, un fons governamental de 100 milions de lliures, administrades pel Centre de Vehicles Autònoms i Connectats (CCAV) i executats per l’agència britànica d’innovació (Innovate UK).
Elèctric, sí, però per sobre de tot autònom.
Per al fabricant japonès participar a ServCity és fonamental a l’hora de complir la visió Nissan Ambition 2030, encarregada de marcar els pilars d’una mobilitat segura, sostenible i accessible. Al primer paquet destaquen el mantra de les zero víctimes, fet que només es podrà aconseguir amb l’aplicació completa de la conducció autònoma. Per això el seu Nissan Leaf elèctric, és a dir, sostenible, és la punta de llança d’un projecte de recerca que ens ha deixat bocabadats.
El trànsit de la capital britànica s’assembla al de qualsevol ciutat europea: caòtic, dens i amb molts paràmetres que cal tenir en compte. Moure’s en un cotxe és, fins i tot per a un humà, tot un desafiament. Tot plegat anava sumant ingredients perquè la meva jornada arrenqués amb certs nervis, no ho negaré. Per sort (i per normativa europea) el Nissan Leaf havia de comptar amb un conductor pendent de qualsevol imprevist (amb les mans a prop del volant) malgrat el Nivell 4 de conducció autònoma de què és capaç el cotxe.
A més, ServCity no és cosa de dos dies, ja que porten tres anys i més de 2.575 km recorreguts amb el Leaf com a soci principal del seu pla. Després de les proves per vies ràpides com autopistes i carreteres convencionals, han fet el salt a la zona on hi ha l’Smart Mobility Living Lab (SMLL) a Greenwich.
Des d’aquest centre accedeixen a una de les claus del projecte: la connectivitat amb la infraestructura de la ciutat. Efectivament, ens controlen i cada moviment és gravat per càmeres de trànsit, però això no és res de nou. El que sí que és una novetat del projecte ServCity és que aquesta infraestructura es comunica amb el cotxe per sumar encara més informació a tot allò que capta el cotxe.
El prototip del Leaf té quatre làsers (LiDAR), un radar, 9 càmeres, una antena i sis ECU que processen la informació per derivar-la a dues centraletes més instal·lades al propi automòbil.
Sorprenentment natural.
La tecnologia passa per davant de la política i el prototip, com a tal, és una realitat funcional, segura i natural. No cal que tots els vehicles que circulin per les carreteres siguin autònoms, quelcom que va quedar demostrat el dia de la prova. La implicació dels diferents socis ha permès crear un cotxe capaç de prendre decisions segures i fins i tot millors que les d’un humà, en rebre informació de retencions, cotxes estacionats a metres de distància o després d’una cruïlla, cosa que l’ull d’un conductor no veu.
Tot i això, el més sorprenent de tot no va ser la tecnologia en si, sinó més aviat la seva humanització. El Nissan Leaf es movia pel trànsit de Londres com ho faria qualsevol humà, canviant de carril de manera fluida, frenant progressivament i fins i tot envaint part del carril lateral per superar un obstacle.
Esperava una conducció on/off amb preferència a prendre decisions extremadament segures, però em van semblar molt acceptables i només en l’accés a les rotondes va ser més previngut del compte. La realitat va ser que les maniobres de la màquina eren molt semblants a les nostres, sense frenades brusques o esperes innecessàries. Fins i tot es va saltar un parell de semàfors en ambre! Dit això, m’agradaria tranquil·litzar els taxistes del món. La responsabilitat en cas d’accident amb un cotxe 100% autònom és el gran escull de la seva legalització, cosa que no sembla avançar als despatxos de la Unió Europea i que marcarà un abans i un després per a aquesta tecnologia.
