Hi ha dies que la vida decideix que són més importants que altres. Hi ha dates que tothom té al cap per la transcendència dels fets. Avui, a Montilivi, l'estadi que fa dos anys es va sentir més bé que mai amb l'ascens a Primera, tots els aficionats que ocupin els seus seients saben que d'aquí a 10, 30 i 50 anys recordaran el desenllaç d'un Girona-Llevant que determinarà la continuïtat dels gironins a l'elit del futbol estatal. Perquè tornar a Segona, que ningú ho desitja però pot passar, canviaria la història d'un conte de fades que encara és a les mans dels seus protagonistes. Tot i que sembli mentida, el Girona depèn d'ell mateix per continuar entre els millors. Només ha de guanyar els dos partits que queden, contra el Llevant i l'Alabès, i no caldrà ni que comprovi què carai fan el Valladolid, el Celta o el Vila-real, a banda del mateix Llevant. Aquesta és la nota positiva i l'argument que cal recordar. La negativa és que si rellisca, té totes les de caure al pou. Sobretot, si perd. S'ha enfangat tant i ha perdut tants duels directes en els últims mesos que no té cap average guanyat. Llavors, en cas d'empats finals a la Lliga, el màxim perjudicat és ell. I el balanç de gols a favor i en contra respecte als seus immediats rivals, també és pèssim. Només queda una bala: guanyar el Llevant. Si això passa, tot es transforma, perquè sortirà del descens -passaria a mans valencianes o del Valladolid- i guanyarà el gol-average al Llevant, amb qui empatarà a 40 punts però mirarà pel retrovisor. I sumant els tres punts a Vitòria, ja ho tindria fet. Però no pot punxar, no s'ho pot permetre. Avui és l'última oportunitat per mantenir el Girona a Primera Divisió. Guanyar per allargar la vida o empatar o perdre per confirmar que la malaltia és incurable. Les combinacions, fins i tot, poden fer que l'equip es planti a Mendizorrotza amb res en joc. Perquè no puntuar avui els pot portar a Segona sense més. I fins i tot empatant hi pot acabar, si el destí és maquiavèl·lic.