Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Míchel i el seu Mundial de Qatar

L’entrenador del Girona i el defensa d’Hostalric, Mingo, recorden el campionat del món sub20 que es va celebrar al país asiàtic el 1995 i en què van acabar quarts amb la selecció espanyola

4

Míchel i el seu Mundial de Qatar DDG

Difícilment veurem aquests dies Ansu Fati, Mbappé, Vinicius o Messi a dalt d’un camell fent turisme tot passejant per algun desert de Qatar. La imatge, sens dubte, faria la volta al món i es convertiria en viral. Una paraula, viral, que, més enllà d’un context mèdic, ningú feia servir el 1995. Aquell any, Qatar ja va ser la seu d’un Mundial: el Sub20 en què l’Argentina de Biagini, Sorín o Ibagaza es va proclamar campiona contra el Brasil de Denilson. Aleshores, la vida, i el món, eren molt diferents. Sense pràcticament internet ni mòbils, els jugadors més destacats de la selecció espanyola explicaven les seves vivències a milers de quilòmetres a través dels programes nocturns de ràdio o en articles als diaris. Més a prop, aquell abril de 1995, el Palamós lluitava per mantenir-se a Segona A, el Figueres tancava un curs discret a Segona B i el Girona certificava el descens a Tercera

Eren altres temps. I més encara en un país petit i desconegut com Qatar, que celebrava el seu primer gran esdeveniment FIFA. Vint-i-set anys després, tot ha canviat. La societat, els valors i també Qatar, que ha multiplicat per sis els habitants (de mig milió a tres), s’ha convertit en un país ric i poderós i que diumenge alça el teló del principal esdeveniment futbolístic: el Mundial. Un torneig controvertit, polèmic i eix principal de gairebé tots els debats i tertúlies periodístiques d’aquests darrers dies. La decisió de la FIFA de concedir la gran cita al país asiàtic va suposar un fort terratrèmol, que va acabar amb el relleu total a la cúpula directiva. L’elecció, tanmateix, no es va cancel·lar i Qatar ho té tot a punt perquè la pilota comenci a rodar. 

Ben segur que enguany, tot serà radicalment diferent d’aquell 1995, en què força gent va descobrir Qatar per primera vegada. També ho va fer l’entrenador del Girona, Míchel Sánchez, així com el defensa d’Hostalric, Carles Domingo, dos dels integrants d’aquella selecció. «Va ser una experiència meravellosa. Ara deu haver canviat moltíssim, però segur que va ser la primera prova per demostrar que podien organitzar un Mundial d’alt nivell», diu Míchel. Mingo ha tingut l’oportunitat de ser a Dubai, anys més tard. «No té res a veure amb abans. Ara és ple de gratacels. El 1995 era un país en vies de desenvolupament gairebé», recorda. Tots dos van guiar la selecció espanyola de Raúl González, Iván de la Peña, Roger Garcia, Morientes o Joseba Etxeberria, entre altres, fins a les semifinals, on l’Argentina els va barrar el pas (0-3). L’equip dirigit per Andoni Goikoetxea també perdria el partit pel tercer i quart lloc contra Portugal (2-3).

Per a Míchel, Mingo i la majoria d’aquells joves jugadors, aquell abril de 1995 els va canviar la vida. Era la primera vegada que viatjaven a l’Àsia i, tot era nou. Impactant, fins i tot. «Recordo passejar pel carrer i començar a sonar molt fort una sirena des d’uns altaveus. De cop i volta, la gent es posava a resar al mig del carrer. Era xocant», explica Míchel. Mingo hi afegeix realisme. «Era una sirena tan forta que semblava que comencés la tercera guerra mundial. Es paralitzava tot per resar i calia respectar-ho». De turisme, tanmateix, els futbolistes no en van pas poder fer gaire. Sí que van tenir temps un dia per fer una petita escapada al desert. «Vam sortir un dia una mica de Doha, on érem, i ens van dur al desert a veure un parell de camells. Alguns hi vam pujar i vam fer un vol petit, però res d’extraordinari», recorda Mingo que compartia habitació amb Roger Garcia. El company de Míchel era Alberto Sánchez, un migcampista del Madrid que va tenir el Castella i la Segona A com a sostre. En aquella selecció també hi era l’exporter del Girona (04-05), Manu Martínez, llavors al Barça.

Sense el formigueig de gent ni les instal·lacions actuals, el Qatar de fa vint-i-set anys era un país clàssic de l’orient, amb ben pocs senyals d’occidentalització. «No hi havia ningú al carrer que no portés la túnica típica. Ara deu ser tot ben diferent», sospita Míchel. Per la seva banda, Mingo recorda que van visitar la casa dels ambaixadors espanyols. «Era una casa típica de planta baixa amb piscina, però sense gaires luxes. No era ostentós com ara», destaca. 

Pel que fa a la competició, malgrat que Espanya partia com una de les grans favorites i va arribar a les semifinals comptant els partits per victòries (Burundi, Xile i Japó al grup i Rússia als quarts de final), les il·lusions se’n van anar en orris a semifinals contra l’Argentina. «Molts de nosaltres jugàvem o havíem debutat a Primera, però Argentina va demostrar tenir més experiència competitiva i ens va guanyar bé». La selecció va jugar els seus partits a l’Al Ahli i al Khalifa Stadium -que repetirà enguany- de Doha. «Eren grans camps i estava tot ben organitzat. Tot i això, no es notava ambient de futbol. No recordo que s’omplissin. La sensació era d’amplitud», descriu Míchel, que sempre podrà dir que ell, com Mingo, va jugar el primer Mundial del Qatar. 

Compartir l'article

stats