Falten cinc minuts perquè arrenqui la cerimònia d’inauguració del Mundial de Qatar i la salutació des de les pantalles de l’estadi de l’emir Tamim bin Hamad al-Thani provoca el fanàtic deliri entre els milers de qatarians reunits a l’<strong>estadi Al-Bayt</strong>, el més allunyat de Doha dels vuit en els quals es disputarà aquest polèmic torneig.
Aquí, al gegant i preciós estadi de la ciutat de Al-Khor, la demografia és radicalment diferent de la que s’ha anat veient aquests dies als carrers de la capital qatariana. Mentre en el dia a dia els immigrants són immensa majoria, aquí, en la inauguració del Mundial, ho són els locals, fàcilment distingibles perquè són (en general) els que vesteixen túnica. I, estrangers occidentals al marge, són els que tenen diners en aquest país. També hi ha dones locals, distingibles igualment per la seva túnica i vel negres, però elles són molt minoria.
Res que sorprengui. En el moment en què oficialment comença, una hora i mitja abans que soni el xiulet inicial del Qatar-Equador, el Mundial comença a complir l’objectiu per al qual va ser concedit, mitjançant una xarxa de suborns: blanquejar, o almenys endolcir, el règim dictatorial que dirigeix el país.
Morgan Freeman, mestre de cerimònies
¿I qui millor per fer-ho queMorgan Freeman? Un actor nord-americà, d’ètnia negra, conegut i admirat arreu del món per la seva feina. Un home que a priori no hauria de ser sospitós de connivència amb un règim com el qatarià. Si és ell qui projecta a la resta del planeta el missatge que Qatar persegueix la «tolerància» i el «respecte», ¿qui pensarà que no és així? Sí, per aquests llocs del planeta en els quals ningú discuteix la veu del gran líder moltes vegades es pensa així.
De manera que, després d’un compte enrere de 20 per a l’arrencada, amb una gran puntualitat (17.40 hores), Freeman apareix al centre del camp, micròfon en mà, i comença a construir un missatge d’unitat entre els pobles, del futbol com a vehicle per a la convivència entre diferents i tots aquests clixés tan gastats de ‘cunyat’ benintencionat.
El missatge es reforça amb l’aparició al costat d’ell de Ghanim al-Muftah, un ‘influencer’ local que pateix una síndrome rara que el va fer néixer sense cames. Entre els dos armes un diàleg que insisteix sobre els mateixos punts: «Amb tolerància i respecte podem viure junts». Qatar dient-li al món com de moderna i tolerant que és, reforçant el missatge que havia defensat amb ferocitat el president de la FIFA, <strong>Gianni Infantino, tot just 24 hores abans, quan va dir que se sentia «qatarià, gai, àrab, discapacitat, treballador migrant»</strong> i, només després que li preguntessin expressament per la seva omissió, també «dona».
Música i folklore
El diàleg d’emblanquiment d’aquesta Copa del Món el trenca, conforme al guió previst, la cantant Dana al-Fardan, una de les personalitats més conegudes de Qatar, que amb la seva música dona pas a la part més folklòrica de la cerimònia d’inauguració.
Tota ella està destinada a un concepte unitari i de llegat. En primer lloc, onegen totes les banderes dels competidors en aquest Mundial, mentre sona per megafonia un remix complicat de digerir amb càntics clàssics de diferents països: «Yo soy español», «Allez les bleus», «Canta y no llores»...
Naranjito, a escena
Després arriba el moment de rememorar el llegat del Mundial i a incorporar amb naturalitat el de Qatar a una llista que ja va per 22 edicions. No desentona, certament, si es recorda que l’anterior es va disputar a Rússia. Apareixen totes les mascotes dels Mundials, inclòs el Naranjito, mentre sonen himnes d’anteriors edicions, com ‘La Copa de la vida’ de Ricky Martin i el ‘Waka Waka’ de Shakira.
El tancament del xeic
El cantant sud-coreà Jungkook, la gran estrella elegida després de la renúncia d’unes quantes en les setmanes posteriors, segella la part més festiva de la cerimònia (espectacular el joc de llums en tot moment, per cert) perquè Tamim bin Hamad al-Thani prengui el relleu amb el discurs final.
En aquestes paraules de tancament, insisteix l’emir de Qatar que «el futbol uneix països i comunitats». «Gent de diferents països, llocs i orientacions junts al mateix lloc», assegura. Un dictador de l’Orient Mitjà acceptant l’existència de diferents «orientacions» no era el que un esperava sentir en un escenari com aquest. Potser aquest Mundial, amb totes les seves vergonyes, sí que pugui servir per a alguna cosa. Ja que ja és imparable la seva celebració i l’espectacle del futbol ha arrencat, donem-nos la llicència de comprovar-ho.
