Si calgués mesurar les opcions d’Espanya per l’esperit de Luis Enrique, les perspectives són immillorables i l’ambició és màxima. La selecció es presenta en el debut del Mundial amb l’entusiasme que desprèn el tècnic, incontenible, gens impostat, que quadra molt amb la seva personalitat. Poques vegades s’ha vist un equip amb tanta energia projectada des de la banqueta, des de la cadira de la sala de premsa i des de la butaca de l’streamer.
Luis Enrique ha aconseguit modelar l’ambient al voltant de l’equip fins a projectar una sensació d’entusiasme al lloc de sortida de la competició, que tindrà lloc a l’<strong>estadi Al-Thumama</strong> a les 17 hores peninsulars. El repte és disputar set partits; els tres primers estan garantits i els quatre següents es guanyen ronda a ronda, un per un.
Mira lluny Espanya sense deixar de mirar de prop el debut davant Costa Rica a la recerca d’una victòria que, com va dir Sergio Busquets, la personalitat oposada al seu entrenador, reforçaria la tranquil·litat del grup. «A l’hora de la veritat no ajudarà en res més, perquè altres vegades hem començat perdent i hem sigut campions del món», va dir el capità, l’únic futbolista del país que aspira a ser dues vegades campió mundial. L’únic.
Debuts sense victòries
El pacífic missatge del migcampista, fred dins i fora del camp, va aportar un punt de reflexió a la transcendència d’aquest debut. Busquets no ha guanyat en cap estrena dels mundials anteriors: ni el 2010 (derrota davant Suïssa per 0-1), ni el 2014 (davant els Països Baixos, 1-5) ni el 2018 (empat amb Portugal). L’últim triomf inaugural d’Espanya va ser el 4-0 a Ucraïna el 2006. Les conseqüències d’aquests resultats no van ser concloents per a la longitud del trajecte final.
Tampoc la composició de l’onze titular resultarà simptomàtica per predir qui seran els futurs herois de l’equip. Luis Enrique es caracteritza per donar joc a gairebé tots els seus homes, i només Busquets té el lloc garantit. I, segurament, Jordi Alba, després de la lesió de José Luis Gayà, sobre la qual es va esplaiar el tècnic a l’explicar que es perdria dos o tres partits de la primera fase.
Sense dubtes
«No tinc dubtes físics ni tàctics», va anunciar el tècnic asturià, contagiat de l’energia i el nivell dels entrenaments dels seus jugadors. «Em guio pel feeling que tinc», va dir, i Ansu Fati s’ha guanyat el lloc, exhibint diàriament la inspiració que va mostrar en l’últim amistós davant Jordània, quan Luis Enrique va veure un fantasiós davanter com Oliver i Benji.
Pedri i Busquets apunten a ser els escuders de Busquets com al Barça. La davantera és la línia que genera més incertesa perquè els principals golejadors no van estar fins abans d’incorporar-se a la selecció. A Morata li va faltar encert a l’Atlètic, a Ferran li van faltar minuts al Barça i a Fati li va faltar físic per recuperar la titularitat amb Xavi. Dani Olmo, a més, va reaparèixer fa poc d’una lesió.
«De por no morirem», és una de les frases recents que ha fet fortuna de Luis Enrique. Ni de timidesa tampoc, vista l’aparició de l’streamer, exitosa de moment pel to desenfadat amb què seu davant les pantalles. El tècnic està aconseguint canviar la seva imatge en benefici, sobretot, de la plantilla. A ell li importa un rave l’opinió aliena.
L’escut protector
Mostrant-se amb naturalitat, sense filtres, de vegades còncaus, de vegades convexos que distorsionen la imatge, Luis Enrique s’ha acostat a l’afició, separant-ne els jugadors, protegint-los i alliberant-los de tota pressió. Ell s’ha convertit en un escut protector de la selecció. De moment, de l’ansietat i els nervis que poguessin sentir els seus nois, 20 dels quals debutants en el Mundial; 16 d’ells, tanmateix, van participar en l’Eurocopa fins a arribar a la semifinal.
«¡És clar que el líder soc jo!», va repetir amb vehemència una frase que ha pronunciat allà on ha estat, reforçada aquesta vegada amb el desig d’atraure cap a ell l’atenció mediàtica per alliberar la plantilla, la tercera més jove del torneig.
La patacada de l’Argentina no és un exemple futbolístic –sí esportiu, per l’excés de confiança que desprèn– que pugui servir per a Espanya més enllà que Luis Enrique vulgui accentuar la concentració del jugador més dispers que tingui. El cas no serveix per les evidents diferències entre les dues seleccions. El líder de l’Argentina, Leo Messi, és al camp i és neutralitzable; el d’Espanya seu a la banqueta i envia al davant 11 soldats, amb un joc més coral i solidari. Però l’avís està emès.
