En la carrera dels suplents japonesos des de la banqueta cap als seus companys es va percebre la magnitud de la gesta que acabava d'aconseguir el Japó en l'Estadi Khalifa. Era la primera vegada que s'enfrontaven en un gran torneig a Alemanya, a la tetracampiona Alemanya, i van aconseguir no sols vèncer-la, sinó també remuntar-la. Un terratrèmol absolut en el grup d'Espanya, abans si més no que debutin els de Luis Enrique, i una garrotada tremenda per al combinat d'Hansi Flic, ja obligat a vèncer a la selecció nacional en el segon partit (diumenge, 20.00 hores) per a continuar viu en aquest Mundial.

Va arrencar Alemanya amb derrota per segon Mundial consecutiu i engeganteix així els dubtes que ja tenia sobre la seva esquena. Encara resulta inevitable sentir la paraula Alemanya en el context d'un Mundial i relacionar-la amb el pànic. Són moltes dècades de justa fama de rival temible, martell piló allà per on passa, poderosa en el físic i frontal en el futbolístic com cap altra. Però aquesta Alemanya ja no existeix, fa ja uns anys que és una altra diferent. Més virguera, més dinàmica, més moderna. També menys eficaç.

Honorable, això sí, pel seu gest abans del començament del partit. Els seus jugadors van posar per a la foto oficial emportant-se la mà a la boca, en protesta per la censura de la FIFA al braçalet LGTBI. Neuer finalment no el va portar (un dels liniers va anar a comprovar-ho per si de cas) per l'amenaça de veure una groga, però la reivindicació va quedar aquí.

La seva sort durant la primera meitat és que es va trobar amb un Japó voluntariós però nerviós, més enllà d'una arrencada en el qual una pèrdua de Gündogan va acabar en gol nipó, anul·lat per un clar fora de joc.

Sense davanter centre

Superat aquest sobresalt, Alemanya va començar a imposar la seva llei sobre el camp, construïda sobre un centre del camp sense estibadors, amb Kimmich a la primera altura i Gündogan a la segona, coronat el front d'atac amb quatre mestres de la mobilitat, Gnabry, Müller, Havertz i Musiala, desproveïda com està la selecció germànica d'un ariet de referència.

Li va resultar senzill al conjunt de Flic dominar la contesa, buscant l'intercanvi constant de posicions en atac (Musiala va brillar per moments) i prevalent el joc ras, enfront d'un Japó que s'atrevia a estones amb la pressió i que tractava de mantenir l'ordre defensiu, amb un èxit relatiu.

La resistència nipona va decaure passada la mitja hora, gràcies a un error garrafal del seu porter, Gonda, que en la mateixa jugada li va fer dos penals clamorosos a Raum. L'àrbitre va assenyalar el primer d'ells, o potser el segon. Poc importa. El cas és que Gündogan, consumat especialista, va avançar a Alemanya des dels onze metres.

Havertz va marcar-ne un altre abans del descans, però el va fer en posició lleugerament avançada. Entre unes coses i altres, el partit començava a recordar a uns altres ja vists en aquest Mundial. Però no quedava clar si tenia més similituds amb el de l'Argentina o amb el d'Anglaterra, disputat també en l'Estadi Khalifa.

Canvis encertats

Va costar que es resolgués el dubte, perquè Alemanya no va semblar prendre's massa de debò que havia de fer una cosa més consistent per a garantir-se els tres punts i va permetre que el Japó es rearmés a partir dels encertats canvis que va realitzar Hajime Moriyasu.

Adormits ja els europeus, el Japó es va envalontar a partir del minut 65 i va començar a transformar la seva timidesa en fúria, el seu ensopiment en descaradura. Va anar cridant als quatre vents que venia el llop sense que Alemanya es donés per al·ludida. Ho lamentaria.

Perquè després de realitzar una gran parada al minut 73, Neuer ja no va poder fer res per a evitar que Doan empatés la trobada, aprofitant el rebutgi d'un xut de Minamino, que acabava d'entrar al camp. Va ser llavors quan el Japó s'ho va creure, coronant la seva gesta en el 83, quan Asano li va robar la cartera a un Schotennberck tovíssim per a marcar el segon dels asiàtics.

Remuntat la trobada contra tot pronòstic, el Japó va tenir clar que no se li escaparia de cap de les maneres aquesta temptadora oportunitat de fer història. I així va ser, deslligant el deliri en el Khalifa i omplint d'interrogants el grup d'Espanya.