La «bufetada» del Japó és un avís molt seriós per a l’Espanya-Marroc

¿Ensurt o mort? Va ser ensurt. I va ser mort durant tres minuts en què Espanya va estar eliminada. Sembla mentida però la selecció de Luis Enrique va passar de l’entusiasme generalitzat pel demolidor 7-0 a Costa Rica al desencant produït per l’1-2 contra el Japó. Entremig, l’empat d’Alemanya, que va enllaçar el bon ritme del primer partit amb el declivi que s’apuntaria en el tercer. «Més que una bufetada», va admetre Luis Enrique. Un avís molt seriós per esperar el Marroc.

1. La gestió de l’impacte

1. La gestió de l’impacteCap jugador espanyol tenia clar què havia passat davant el Japó. Luis Enrique remetia la seva anàlisi a la revisió del vídeo per trobar una explicació. Els dos gols van arribar en dos minuts, tot i que constarà als papers que hi va haver cinc minuts de diferència pel que va trigar el VAR a mesurar els mil·límetres de pilota que estaven sobre la línia de fons per validar-ne el segon.

«No estic content perquè m’ha guanyat el Japó», deia Luis Enrique sense dissimular el seu enuig. Per la derrota i per l’avís desatès. «Vaig dir en el descans que ells no tenien res a perdre, que arriscarien i que havíem d’estar més atents», va revelar. I en aquells minuts «ens van passar per sobre, i si haguessin necessitat un tercer gol ens l’haurien marcat», va reblar.

La satisfacció inicial s’ha transformat en inseguretat. Hi ha una línia molt tènue també entre el gaudi que recomana el tècnic i el relaxament que redueix el rigor. La derrota és un avís que activa les alarmes. Al vestidor hi emergirà la figura de Luis Enrique per despertar els futbolistes. «On soc jo de veritat és en les dificultats. Em trobo molt millor gestionant problemes, soc així de ‘gilipolles’», va dir abans d’enfrontar-se a Alemanya.

2. Els números enganyen

2. Els números enganyenAl tècnic li toca ara gestionar l’impacte causat per la sorprenent derrota, que no va impedir el pas a vuitens. Haurà d’utilitzar el vídeo i la paraula. Els paràmetres bàsics de les estadístiques no detecten la fallada. Ni detecten el grau d’ambició i agressivitat dels futbolistes, com tampoc anticipen el grau de necessitat abans i durant el partit.

Els números indiquen que Espanya va avassallar el Japó: 14 a 6 en xuts a porteria i 74% a 17% de possessió (la FIFA no reparteix el 9% del temps restant). Números molt pròxims als registrats amb Costa Rica (18 a 0 en xuts i 72%-18% en possessió) amb un marcador oposat. Contra Alemanya va estar equilibrada la possessió (51%-33%) i més oportunitats germàniques: 7-12.

Les mètriques van indicar que la sortida del Japó des dels vestidors va ser abassegadora. Van ser tot just 10 minuts d’ímpetu que van desarmar la tropa espanyola. En aquests atacs furibunds i letals va fer la volta al marcador el conjunt asiàtic i va tornar immediatament a les casernes d’hivern. A continuar acumulant accions defensives: els primers 14 futbolistes en intervencions van ser nipons, fins a trobar Sergio Busquets, Gavi i Pedri, els tres centrecampistes de ‘la Roja’.

3. Massa pressió

3. Massa pressióLa lenta circulació de pilota d’Espanya va venir donada per dues circumstàncies. La primera va ser l’excel·lent disposició del Japó, amb dues línies molt pròximes de cinc defenses i quatre centrecampistes que impedien el joc interior, que obligava els espanyols a dur la pilota cap a fora. Pau Torres no es va atrevir, ni va veure espai, per llençar pilotes que trenquessin línies, ja que Maeda mirava de tapar Rodri. Era el més alliberat per fer-ho. Els altres estaven assetjats.

No hi va haver manera de moure els rivals amb sèries de passades i l’avanç era lent, amb la qual cosa augmentaven les possibilitats de perdre la pilota en zones de perill. La segona raó va ser l’espectacular rapidesa dels futbolistes japonesos a acudir a la pressió i forçar errors.

El Japó va canviar de sistema després del descans. Els cinc defenses s’havien convertit en tres centrals, ja que els carrilers es van avançar. Un tècnic va acudir rabent junt amb Luis Enrique en l’inici del segon temps després d’advertir segurament aquesta modificació des de les càmeres zenitals. Després del 2-1, l’onze asiàtic va tornar al seu 5-4-1 per protegir-se.

4. Lenta circulació

4. Lenta circulacióLa seqüència del gol de l’empat va ser una perfecta representació de les armes que va utilitzar el Japó per guanyar. L’acció comença per una pilota endarrerida de Pau Torres a Unai Simón per reiniciar un atac.

Maeda corre per pressionar el porter, mentre que Doan i Mitoma, acabats d’entrar al camp, acudeixen a l’assetjament de Rodri i Balde. Maeda, amb la seva carrera, obliga Simón a jugar a la seva dreta. A Rodri, que, forçat, es recolza en Carvajal a la banda. Tancat entre la línia i dos rivals, el lateral torna el cuir a Rodri i ell a Simón, que busca la sortida per l’altre costat. Pau Torres es posa a la seva altura i fins i tot s’endarrereix més perquè Doan acudeixi a ell i Balde tingui més espai per rebre la passada. Tanmateix, Itakura, el lateral dret, detecta aquesta intenció i corre en esprint per forçar la pèrdua de Balde. Doan ronda a prop i recull la pilota, dribla Pedri i dispara un cop amb l’esquerra per al qual Simón no està preparat.

5. Els canvis no són revulsiu

5. Els canvis no són revulsiuL’entrada de Carvajal per Azpilicueta no va reportar cap benefici. No s’esperava que el lateral madridista tirés centres de gol, però tampoc va blindar l’equip amb la seva contundència. Nico Williams va demostrar ser una interessant opció de revulsiu (les anteriors cinc aparicions, amb un gol i una assistència, van anar sortint de la banqueta), i la seva titularitat des de l’inici, en igualtat de condicions físiques amb un lateral no cansat, no va despuntar.

Alba sí que va ser lleugerament superior a Balde pel seu ofici, tot i que la seva entrada es va produir quan el Japó ja havia adquirit el seu botí i no n’ambicionava més, no havia d’estirar-se més.

Ansu Fati, per fi, va reaparèixer, i va debutar en el Mundial a l’aparèixer en el minut 68. No jugava des de l’últim amistós previ, contra Jordània, on va marcar un gol. Li va canviar una mica la cara al sortir dels vestidors. Potser per haver sigut útil i per haver deixat de ser el vuitè davanter i l’últim a ser convocat, segons va dir Luis Enrique.