Espanya mor als penals

Final de trajecte per a Espanya a Qatar. La selecció ha mort als penals, com quatre anys abans a Rússia, víctima de la seva falta d'inspiració als metres finals. Va caure davant el Marroc, una selecció sòlida i contundent, capaç de portar al límit físic i mental al conjunt de Luis Enrique en un partit d'alta tensió a l'Education City.

Espanya no ha merescut perdre, però el Mundial no admet matisos ni dubtes: la selecció ha tingut de tot menys el més important, el gol. Ha manat durant el partit, però s'ha estavellat contra la muralla marroquina. Li ha faltat l'última passada i rematada. Al Marroc, el seu impecable exercici defensiu li ha servit per a fer història i aconseguir per primera vegada els quarts de final d'un Mundial.

La cara més amarga del futbol

Ha estat un altre cruel comiat d'Espanya d'un Mundial. La selecció ha arribat al torn de penals en un estat d'esgotament que va convertir la tanda en una tortura.

Han fallat Sarabia, Soler i Busquets els seus llançaments, els tres únics de la selecció. Massa llast a aquestes altures. Achraf ha marcat el seu penal i el Marroc ha entrat en èxtasi davant de la desolació d'Espanya, una altra vegada obligada a viure la cara més amarga del futbol.

Una derrota incomprensible

Luis Enrique va rescatar el pla inicial del torneig, encara que amb una sorpresa: han jugat d'inici els mateixos que davant Costa Rica (7-0) a excepció d'Azpilicueta. Ha estat Marcos Llorente el triat per a ocupar el carril dret de la defensa. Li ha tocat un partit incòmode, de patiment constant i poca progressió en atac.

Espanya ha aplicat fil per randa el guió de Luis Enrique. Ha tingut la pilota i ha governat el partit des del xiulet inicial. Ha intentat obrir el camp amb Olmo a l'esquerra i Ferran a la dreta -Asensio en la posició de fals nou-, però no ho ha tingut fàcil davant el bloc marroquí, un equip sòlid, compacte i molt ben treballat pel seu entrenador, Walid Regragui.

En un ambient hostil

La selecció, que ha jugat de visitant a l'Education City de Doha, sota la pressió asfixiant del públic marroquí, majoritari en les graderies, ha anat per feina però aviat ha vist que no tindria un dia còmode.

Pel tancament del rival, pel desconcertant arbitratge de l'argentí Rapallini i per la seva pròpia falta d'inspiració. Espanya ha jugat un partit més teòric que pràctic: li ha fallat l'última passada i rematada, canvi de ritme i desbordar, aquests matisos que trenquen els partits i decanten resultats.

El Marroc ha saltat al camp amb les idees molt clares: aplicar-se en defensa, no deixar buits al rival i jugar com un bloc, en no més de 40 metres. Cama dura i al xoc. I en atac, pescar algun contraatac o aprofitar alguna acció aïllada, com les de Boufal a la primera meitat, encarregat de complicar-li molt la vida a Llorente. Achraf ja ha amenaçat amb un llançament de falta directe poc després de l'inici.

Es desesperava Luis Enrique a la banda donant instruccions als seus jugadors, incapaços de filtrar-se entre els defenses del Marroc. A penes comptava ocasions de gol o rematades la selecció, ofuscada però fidel al seu pla, convençuda que el pas dels minuts premiaria el seu esforç.

Nico, revulsiu

Morata ha suplit a Asensio a l'inici de la segona part. Soler també ha entrat en el lloc de Gavi. Espanya necessitava pulmons al centre del camp i més presència a l'àrea rival, un nou de referència que obligués els centrals del Marroc a multiplicar-se.

El Marroc, per part seva, ho ha fiat tot al contraatac: ha entrat Abde, el jugador del Barça cedit a l'Osasuna, per a intentar córrer a l'espai.

Sense espais, la selecció es quedava sense idees. El partit es convertia en un duel d'handbol, amb la pilota d'un costat a un altre, però sense profunditat ni ocasions. Desesperant per a uns, no tant per a uns altres.

Luis Enrique s'ha encomanat a l'espurna de Nico Williams. Ha sonat a solució d'emergència, però Espanya ha fet un pas endavant. Ha trepitjat més i millor l'àrea de Bono, encara que ha seguit òrfena de rematada i gol. Ni tan sols Morata de cap, complert ja el minut 90, ha aconseguit embocar. Espanya ha espremut les seves opcions a pilota parada, però s'ha acabat resignant a la pròrroga.

De l'agonia al dolor

Balde i Ansu han entrat per a refrescar a un equip esgotat físicament i mentalment. El Marroc ha portat al límit a Espanya, obstinat l'equip nord-africà a aconseguir els penals com fos. La selecció ha proposat, però ha xocat una vegada i una altra contra el mur marroquí.

La pròrroga ha sigut un exercici de pura agonia: el Marroc s'ha defensat amb dents i ungles i ha amenaçat de donar algun esglai al contraatac. Unai Simón i la defensa han mantingut el tipus. Els minuts pesaven com plom a la gespa i a la graderia, en un ambient d'extrem nerviosisme.

Sarabia, acabat d'entrar al camp, l'ha tingut en una rematada sense angle. Ha sigut l'última del partit, abans del torn de penals.

Una tortura des dels onze metres

Els penals han estat una tortura: Espanya ha arribat sense oxigen als onze metres. Sarabia, Soler i Busquets han fallat.

Adeu a Espanya a Qatar, la selecció que va començar el torneig marcant set gols i es va quedar buida i sense inspiració en el moment menys oportú. El somni haurà d'esperar.