La guerra dels Cent Anys no va durar 100 anys, sinó 116. Però tant és. Tampoc els partits de futbol duren 90 minuts, sinó més, i continuem utilitzant com a referència estàndard aquesta hora i mitja de durada. Tot va arrencar (la guerra, no el futbol) amb el rei Eduard II d’Anglaterra reclamant els seus drets sobre el tron de França al 1337 i va derivar en generacions enfrontant-se en territori francès, amb dos bàndols que defensaven els seus respectius llinatges.
Han passat gairebé 800 anys i la història dibuixa en el Mundial de Qatar una mena de símil futbolístic. Ara Anglaterra també persegueix el tron aconseguit pel país veí a Rússia-2018. I França aspira a defensar-lo, sabedora que la història juga contra ella. Ningú ho aconsegueix des del Brasil de Pelé, campió de forma consecutiva en les edicions de 1958 i 1962. Cap dels protagonistes del partits que es disputa aquest dissabte (20.00 hores) a l’estadi Al-Bayt havia nascut, ni tan sols els seleccionadors, Gareth Southgate i Didier Deschamps.
La guerra dels Cent Anys es trasllada fins al segle XXI i el golf Pèrsic. Ara l’apel·latiu no fa referència al temps que els dos països porten en la batalla militar, sinó al que han hagut d’esperar per veure’s les cares en una eliminatòria directa d’un Mundial. Un cop més la xifra rodona és inexacta, ja que ara fa 92 anys de la primera edició de la Copa del Món i 72 des que Anglaterra va deixar enrere l’enrabiada per no ser la seu escollida per la FIFA i es va avenir a participar-hi. Però, de nou, també serveix com a referència per contextualitzar l’anomalia.
Dos precedents
De fet, Anglaterra i França només s’han vist les cares en dues edicions del Mundial, totes dues en la fase de grups. A Anglaterra 1966, hi va haver triomf britànic per 2-0 a Wembley, rumb al primer i únic títol de la seva història. A Espanya 1982, San Mamés va ser l’escenari d’una nova victòria anglesa (3-1). Tan antics són els precedents que ja no existeix cap dels dos estadis. I crida l’atenció com s’han anat esquivant en contrast amb les set vegades que s’ha jugat l’Argentina-Alemanya i el Brasil-Suècia o les sis que, amb el partit d’aquest divendres, hi ha hagut un Països Baixos-Argentina.
Com a curiositat, tampoc en les Eurocopes hi ha hagut enfrontaments entre les dues seleccions en eliminatòries. Tot just tres en fase de grups, amb una victòria francesa i dos empats. Ni tan sols s’han creuat en la Lliga de Nacions, de la qual s’han disputat tres edicions, i tampoc ho faran en la pròxima, ja que Anglaterra va baixar a la segona divisió després de ser cuer del seu grup en l’última. Que es creuen de prop quan es veuen de lluny, vaja.
Mbappé contra Kane
Hi ha, en fi, pocs precedents i cap de la magnitud del duel d’aquest dissabte. Un partit que, fins avui, és el de més caixet que ha acollit aquest Mundial, amb permís de l’Espanya-Alemanya de la primera fase. Però en aquest cas, a més, les dues seleccions arriebn als quarts de final pletòriques i amb les seves estrelles plenament endollades.
D’una banda, <strong>Kylian Mbappé és el millor futbolista d’aquesta Copa del Món fins que algú demostri el contrari, si és capaç. Els seus cinc gols i les dues assistències són un argument de pes per a la condecoració momentània. Harry Kane no té unes xifres tan rotundes (un gol i tres assistències), però tot gira al seu voltant en un combinat anglès amb una bateria d’atacants que fa esgarrifar qualsevol rival. Qui surti victoriós a l’Al-Bayt creixerà ostensiblement en les apostes com aspirant a coronar-se a Lusail el dia 18.
Ah, per cert: la guerra dels Cent Anys la va acabar guanyant França.
