Croàcia balla i envia Brasil cap a casa

On és la càmera oculta? Va sent hora que Croàcia ho confessi al món. O, més ben pensat, que no ho faci mai. Que continuï construint sense fi aquest relat d’agonia i resistència, d’amor propi i golejades al sentit comú, amb què no deixa de conquerir allò improbable. Que canti, rigui i balli, encara que pel seu pas deixi torrents de llàgrimes procedents d’ulls vidriosos i envermellits. Aquesta vegada van ser els de Neymar i el seu Brasil, enderrocats pel màgic idil·li que té la selecció croata pels penals. Com fa quatre anys a Rússia, supera dues tandes d’una tacada i es planta a les semifinals. El seu rival, Argentina, hauria de començar a espantar-se com més aviat millor.

Rússia i Dinamarca el 2018, el Japó i el Brasil (de moment) el 2022. Sense necessitat d’una nova actuació heroica de Livakovic (que sí que va estar culminant a la segona part), qui en va fer prou amb detenir-li a Rodrygo el primer llançament. El pal, al quart xut, obra de Marquinhos, va ser el que va posar el punt final a la participació de la pentacampiona en aquest Mundial, ja que l’experta Croàcia no en va errar ni un. La grandiosa favorita per a la final de Lusail baixa dues rondes abans del que va somiar, decebedor el seu futbol durant molt de temps, absent aquesta «alegria» de Tite que l’havia portat volant fins ara.

Sense alegria

No, no va ser a l’Education City el Brasil alegre i aclaparador que venia sent tot el Mundial. No, tampoc no era la Croàcia estoica i resistent que acostumava a ser. O no ho era només això, sinó força més. Feia la sensació que la canarinha arribava ja a aquest partit amb el bec de manera excedida i que la vigent subcampiona ho feia en creixement. El resultat final, encara que fos als penals, va ratificar el pressentiment inicial.

El pla de Dalic per aquest partit era ben clar. Consistia, en resum, a aconseguir la pilota i començar a moure-la pel camp fins a ser capaç que els brasilers, poc acostumats a la feina, es cansessin de córrer darrere seu. L’èxit del pla només el frustrava la dificultat que tenien diversos dels croats per encadenar passades encertades sota pressió, malgrat sumar Pasalic com a quart migcampista, en detriment d’un davanter. Modric, mestre del ram, s’intentava oferir sempre, però no arribava a totes.

Així que els balcànics no van treure gaire partit a la seva proposta abans del descans, només un parell de trets poc perillosos d’aquell diable que respon al nom d’Ivan Perisic. Però sí que va aconseguir Croàcia el més important de les seves intencions i arribades, impedir la disbauxa futbolística d’una Brasil a la qual li tirava la cisa, desconnectat el centre del camp de la seva poblada davantera.

Obra mestra de Neymar

El problema del plantejament croat era que la seva condició d’oxidable amb l’avenç dels minuts era una possibilitat evident. Requereix intensitat i concentració, atributs que el temps va desgastant, més després d’haver disputat una pròrroga contra el Japó fa quatre dies. Així que, a la segona part, el Brasil va anar agafant vol per pura qualitat individual dels seus futbolistes i així es van anar succeint les aproximacions.

Va ser llavors quan va tornar a emergir la figura de Livakovic, l’heroi que va detenir tres penals als nipons a la tanda de vuitens. Aquesta vegada va brillar el porter del Dinamo de Zagreb durant el partit, aturant dues bones ocasions de Paquetá i dues més a peus de Neymar, que en cap moment va acabar d’agafar vol en el partit.

Es va fer necessària la pròrroga, on les dues seleccions van acabar per treure-li el tap a la banyera. Primer va ser Neymar, igualant els 77 gols de Pelé amb la samarreta verdeamarela amb una obra de mestra construïda amb ajuda, a través de dues parets consecutives amb Rodrygo i Paquetá. Tota la novel·la semblava ja escrita, però al 116 Petkovic va aixecar la mà per escriure el seu capítol, amb una rematada a l’interior de l’àrea que va colpejar en Marquinhos, confonent Alisson.

Només sumaven un gol cadascun camí dels penals, però al sarró de Croàcia hi havia molt més que al del Brasil. Hi havia experiència, hi havia confiança, hi havia fe, hi havia un bitllet a semifinals. Cap dels croats va parpellejar ni tan sols en disparar cap a Alisson. Els brasilers sí que ho van fer. I el seu càstig va ser l’eliminació, allargant quatre anys més una insuportable sequera que el 2026 ja durarà 24 anys, igualant el període més llarg de la seva història (1970-94) sense aixecar un Mundial. No és el moment. És el de Croàcia. Quin ball.