Els argentins celebren el títol a Girona

«Si no es pateix, no serveix» deia Nicolás Tagliafico havent acabat la semifinal i a les entrevistes a peu de camp de la final, ja sabent-se campió del món amb l’Argentina. La frase del lateral esquerre defineix a la perfecció la trajectòria mundialista i de l’equip dirigit per Scaloni al mundial i, en especial, la final d’un mundial amb final feliç.

Va patir l’afició argentina que va abarrotar l’estadi de Lusail i també tota la parròquia albiceleste escampada per tots els racons del planeta. Girona no en va ser cap excepció. Els fanàtics de la tres vegades campiona del món es van reunir al llarg de la competició al Kerunta Brewpub. A un partit per al títol, ningú es va voler perdre l’oportunitat de veure Lionel Andrés Messi aixecant la copa, la que li faltava per culminar un palmarès espectacular. També hi va haver els que van veure-hi tots els partits, des de la desfeta inicial contra l’Aràbia Saudita fins a l’últim d’ahir.

Amb gent asseguda a terra i plena de gom a gom la sala del Kerunta es va convertir en un petit reducte argentí. Una bandera presidia l’entrada i els globus i el bombo, tan característics del futbol sud-americà, ambientaven i sonoritzaven.

Així s'ha viscut el final del partit al local on es reunien els Argentins

Les imatges de l'afició argentina celebrant el mundial a Girona

Veure Galeria

En partits transcendentals i decisius, en finals a caixa o faixa, les sensacions i el resultat marquen, inevitablement, la tensió de les aficions. En un duel embogit i d’alternatives, les emocions dels espectadors van resseguir l’estat d’ànim de la selecció.

De l’alegria desfermada amb el 2 a 0 inicial, amb el bombo i el Muchachos - Ahora nos volvimos a ilusionar- Quiero ganar la tercera -Quiero ser campeón mundial, ressonant en cada alegria, en cada duel guanyat. El primer gol de Messi, ja s’havia celebrat molt abans, just quan Di María va posar en evidència Dembelé. El Fideo, el porter Dibu Martínez i Messi van ser els més ovacionats.

Amb l’empat francès en un obrir i tancar d’ulls, va sortir el vessant més patriòtic dels assistents. Es poden seguir els partits d’Argentina des del camp i també des de la graderia, amb els càntics d’una afició entregada. I en els sotracs, en comptes de defallir, són ells qui porten a l’equip. Aguante Argentina i el vers final del Vamos Vamos Argentina (esta banda no te deja de alentar) reflecteixen com han patit. Després de cada gol en contra, en el peu salvador del Dibu per portar el partit als penals, en els pitjors moments, allà han estat ells, amb Maradona, Don Diego i Doña Tota alentando.

Els penals són els instants taquicàrdics del futbol. I l’afició albiceleste de Girona, sempre tan passional, va bolcar-se amb la selecció a la tanda. Aquells que havien vist aixecar el títol el 1986 i els que no sabien que era guanyar van explotar d’alegria amb el penal transformat per Montiel. Amb orgull diuen i diran que van veure la selecció argentina que els va situar la tercera estrella al pit. Només els quedava recórrer Girona per tornar-la, per un dia, albiceleste.

Subscriu-te per seguir llegint