L’Eoli i en Marc Balsach són germans bessons, això salta a la vista només de mirar la foto que acompanya l’entrevista. Són, a més, animadors socioculturals i han format La Dona del Sac per combinar això amb el seu vessant musical i artística. Actuen demà a les 12 del migdia al recinte de les Barraques de Banyoles

Escolti, Eloi, això de dona del sac sona a donar pel sac. 

No, no, s’equivoca, jo sóc en Marc. Però ja que ho esmenta, sí, des de petits que ja donem pel sac.

Perdonin, és que els confonc. Ara vostè, Marc: el seu cognom té a veure amb «La dona del sac»?

No, home, que jo sóc l’Eloi! Sí, el nostre cognom, Balsach, té molt a veure amb la dona del sac, encara que per dissimular s’escrigui una mica diferent.

Em penso que serà millor que els pregunti a tots dos alhora: quines situacions curioses els ha comportat, la seva semblança?

He, he, potser això, més que nosaltres, ho haurien de respondre els nostres professors i professores, o monitors... O nóvios i nóvies. De petits ens anomenaven Senglar 1 i Senglar 2. Amb els anys ens han passat moltes històries divertides que ens han fet il·lusió.

Tinc entès que actualment viuen en pobles diferents. Ho fan per evitar confusions? 

Quines confusions?

L’home del sac els feia por, quan eren petits?

Més que por, ens feia venir ganes d’aportar una visió diferent, molt més plena de confiança en les persones, per això vam triar la dona del sac. Tots tenim o hem tingut una mare, i sabem que les mares són les que millor reparteixen a la família. Fan falta més matriarcats i no tants patriarcats.

La dona del sac és millor persona que l’home?

He, he, aquesta pregunta vol fer sang. Sincerament, pensem que és diferent, no cal fer servir el terme «millor». Pot ser home, pot ser dona, pot ser transgènere... No es pot comparar una alzina amb un bambú, són diferents mons. Ha quedat bé això, oi?

Què aconsegueix la música, amb els nens?

I nenes!

I nenes. 

Amb les persones en general, la música aconsegueix moltes coses. La primera, expressar i compartir, perquè no utilitza les paraules sinó emocions, coses que surten de dins i ens connecten entre les persones.

Què aprenen vostès dels nens... i nenes?

Aprenem moltes coses. Principalment aquesta innocència, aquesta capacitat de sorpresa, aquestes ganes de viure que ells tenen cada dia.

Han fet molt temps de monitors: això no és suficient per odiar els nens per sempre més?

Som monitors i animadors socioculturals, ho vam estudiar a FP, però si fos una carrera, també ho estudiaríem. Fer de monitors no ens ha fet odiar els nens, sinó adorar-los, perquè quan fas de monitor ets una persona molt guai i et tracten molt bé, t’escolten i et tenen en consideració. Coses que potser ens fa falta entre la gent gran, en aquesta societat

No creuen que avui en dia, tal com està tot, qui necessita animadors són els adults, més que els petits?

Ho creiem totalment (riuen). Creiem en les experiències familiars, per això plantegem donar valor a aquesta família formada per tothom i de totes les edats. S’han de trobar contextos enriquidors. Per aquest motiu el nostre projecte no és música infantil sinó música familiar. Volem que no només l’escolti tota la família, sinó que la disfruti i la visqui,

Què posarien a dins d’un sac, per llançar-ho ben lluny? 

Al fons del mar?

Això és cosa seva.

Totes les pors i totes les ximpleries i tots aquests missatges amb què ens bombardegen des de tants mitjans, que no ens aporten res, més aviat ens resten. Tot això de les xarxes socials... Ho posaríem tot en un sac i el tiraríem ben lluny, per viure connectats a aquesta essència de quan som nens i nenes. Només amb una canica i mirant-nos als ulls, podem passar tota la tarda jugant