Description

La trajectòria de Pere Català i Pic (Valls, 1889 – Barcelona, 1971), un dels exponents més importants de la fotografia catalana, permet explicar la quotidianitat de l’ofici i alhora seguir de primera mà la història de Catalunya des de la perspectiva d’un intel·lectual, d’un self-made man. Català Pic és conegut sobretot com a fotògraf i com a autor del famós cartell «Aixafem el feixisme», però també va treballar en un banc, va ser aprenent, pintor i retratista, pare, activista de la pàtria petita, fototècnic publicitari, articulista i professor del Seminari de Publicitat, creador del Comissariat de Propaganda i cap d’edicions, literat sense publicacions, fotògraf industrial i artístic, calçotaire, alguerista, sardanista, viatger incansable i, sobretot, amic dels amics. A més, és el pare d’una nissaga de fotògrafs de renom: Francesc Català-Roca i Pere Català i Roca.

Després de la presentació de la biografia del fotògraf «Pere Català i Pic: fotografia, publicitat, avantguarda i literatura, 1889-1971», editat per Rafael Dalmau, ara té lloc aquesta exposició retrospectiva amb 35 quadres representatius dels diferents moments de la seva producció entre 1915 i 1960: «1915-1932. Cal retratista, a Valls»; «1932-1939. La República i la Guerra, a Barcelona» i «1939-1971. Postguerra, industrialització, literatura». D’aquests moments es fa especial èmfasi en les seves idees sobre patrimoni, modernitat, avantguarda, publicitat i fotomuntatge.

«1915-1932. Cal retratista»

Pere Català i Pic va néixer l’any 1889 a Valls; per la mort del seu pare, la mare es trasllada a Barcelona i obre una casa de dispesa. El fill va haver de deixar els estudis amb dotze anys i va començar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902. Lluitant al CADCI per la jornada intensiva, en un viatge a Roma troba la seva passió i es fa retratista a Valls. Fa retrats i fotografies de monuments per a la Mancomunitat de Catalunya i amb un grup d’amics aconsegueix canviar radicalment la ciutat amb la creació de l’agrupació Amics de les Belles Coses que lluita per la modernització cultural, social i econòmica: vol nous trens, un camp d’aviació, millor transport, més turisme, més obertura. Finalment, la política truca a la seva porta i es compromet amb el progrés que representava la República, però no es presenta com a candidat; vol marxar.

«1932-1939. La República i la Guerra»

Amb la República es desplaça a Barcelona a la recerca de la modernitat, la psicologia, la publicitat i la fotografia, una barreja estranya que en aquella època el converteix en avantguardista. Coneix món, viatja i crea, fa anuncis per als clients més importants, introdueix la fotografia a la publicitat, popularitza els fotomuntatges, i destaca com a professor de psicologia publicitària. Escriu un llibre sobre la seva recerca en aquest camp, producte de les seves classes i dels estudis experimentals, que queda inèdit.

Durant la guerra concep amb Jaume Miravitlles el Comissariat de Propaganda i fa un dels cartells de guerra més famosos: «Aixafem el feixisme». Com a cap d’Edicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques i pamflets en quatre llengües. Arriben els bombardeigs, la gana, l’exili i la mort.

«1939-1971. Postguerra, reindustrialització i literatura»

Amagat a casa seva i ofegat per la fi d’un projecte, Pere Català Pic viu la primera postguerra escrivint una literatura que ens ajuda molt a entendre la seva vida. Reprèn la feina a poc a poc quan les pors de les represàlies amainen, va recuperant l’alegria, cal seguir treballant, ha de mantenir tota la família. Recupera l’empresa familiar P.I.C. (Publicitat Il·lustrada Català) i amb l’ajuda dels seus fills, Francesc Català-Roca, Pere Català i Roca i Maria Àurea Català i Roca, va tirant endavant. Els amics exiliats tornen a omplir, a poc a poc, les penyes literàries. La Fira de Mostres i l’economia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida.

Tanmateix, la cultura catalana no té prou força, el franquisme l’ofega i els catalanistes es barallen entre ells; no hi ha lloc per a un heterodox, per a un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. L’any 1952 comença el seu darrer gran projecte, portar de París la fotografia color a Barcelona com una activitat rentable econòmicament; no se’n surt i la modernitat aquesta vegada li juga una mala passada. Seguirà fent, ferm en l’actitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar tantes vegades com calgui. Mor uns mesos abans de fer 82 anys, el 13 de juliol de 1971.