Description
La trajectòria de Pere Català i Pic (Valls, 1889 Barcelona, 1971), un dels exponents més importants de la fotografia catalana, permet explicar la quotidianitat de lofici i alhora seguir de primera mà la història de Catalunya des de la perspectiva dun intel·lectual, dun self-made man. Català Pic és conegut sobretot com a fotògraf i com a autor del famós cartell «Aixafem el feixisme», però també va treballar en un banc, va ser aprenent, pintor i retratista, pare, activista de la pàtria petita, fototècnic publicitari, articulista i professor del Seminari de Publicitat, creador del Comissariat de Propaganda i cap dedicions, literat sense publicacions, fotògraf industrial i artístic, calçotaire, alguerista, sardanista, viatger incansable i, sobretot, amic dels amics. A més, és el pare duna nissaga de fotògrafs de renom: Francesc Català-Roca i Pere Català i Roca.
Després de la presentació de la biografia del fotògraf «Pere Català i Pic: fotografia, publicitat, avantguarda i literatura, 1889-1971», editat per Rafael Dalmau, ara té lloc aquesta exposició retrospectiva amb 35 quadres representatius dels diferents moments de la seva producció entre 1915 i 1960: «1915-1932. Cal retratista, a Valls»; «1932-1939. La República i la Guerra, a Barcelona» i «1939-1971. Postguerra, industrialització, literatura». Daquests moments es fa especial èmfasi en les seves idees sobre patrimoni, modernitat, avantguarda, publicitat i fotomuntatge.
«1915-1932. Cal retratista»
Pere Català i Pic va néixer lany 1889 a Valls; per la mort del seu pare, la mare es trasllada a Barcelona i obre una casa de dispesa. El fill va haver de deixar els estudis amb dotze anys i va començar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902. Lluitant al CADCI per la jornada intensiva, en un viatge a Roma troba la seva passió i es fa retratista a Valls. Fa retrats i fotografies de monuments per a la Mancomunitat de Catalunya i amb un grup damics aconsegueix canviar radicalment la ciutat amb la creació de lagrupació Amics de les Belles Coses que lluita per la modernització cultural, social i econòmica: vol nous trens, un camp daviació, millor transport, més turisme, més obertura. Finalment, la política truca a la seva porta i es compromet amb el progrés que representava la República, però no es presenta com a candidat; vol marxar.
«1932-1939. La República i la Guerra»
Amb la República es desplaça a Barcelona a la recerca de la modernitat, la psicologia, la publicitat i la fotografia, una barreja estranya que en aquella època el converteix en avantguardista. Coneix món, viatja i crea, fa anuncis per als clients més importants, introdueix la fotografia a la publicitat, popularitza els fotomuntatges, i destaca com a professor de psicologia publicitària. Escriu un llibre sobre la seva recerca en aquest camp, producte de les seves classes i dels estudis experimentals, que queda inèdit.
Durant la guerra concep amb Jaume Miravitlles el Comissariat de Propaganda i fa un dels cartells de guerra més famosos: «Aixafem el feixisme». Com a cap dEdicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques i pamflets en quatre llengües. Arriben els bombardeigs, la gana, lexili i la mort.
«1939-1971. Postguerra, reindustrialització i literatura»
Amagat a casa seva i ofegat per la fi dun projecte, Pere Català Pic viu la primera postguerra escrivint una literatura que ens ajuda molt a entendre la seva vida. Reprèn la feina a poc a poc quan les pors de les represàlies amainen, va recuperant lalegria, cal seguir treballant, ha de mantenir tota la família. Recupera lempresa familiar P.I.C. (Publicitat Il·lustrada Català) i amb lajuda dels seus fills, Francesc Català-Roca, Pere Català i Roca i Maria Àurea Català i Roca, va tirant endavant. Els amics exiliats tornen a omplir, a poc a poc, les penyes literàries. La Fira de Mostres i leconomia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida.
Tanmateix, la cultura catalana no té prou força, el franquisme lofega i els catalanistes es barallen entre ells; no hi ha lloc per a un heterodox, per a un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. Lany 1952 comença el seu darrer gran projecte, portar de París la fotografia color a Barcelona com una activitat rentable econòmicament; no sen surt i la modernitat aquesta vegada li juga una mala passada. Seguirà fent, ferm en lactitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar tantes vegades com calgui. Mor uns mesos abans de fer 82 anys, el 13 de juliol de 1971.