Hi ha efemèrides que serveixen per reivindicar grandíssimes pel·lícules i, al mateix temps, per analitzar i constatar el seu impacte cultural. És el cas de El Padrino, que celebra el 50è aniversari de la seva estrena. La xifra resulta impactant, sobretot perquè és un títol que sembla immune al pas de temps i sense el qual no s’entenen moltes coses que han passat després. Això val pel cinema en general, perquè va ser un pont fonamental entre el cinema clàssic i les accepcions modernes del llenguatge fílmic, però també per a les pel·lícules de mafiosos, ja que és a l’essència de nombroses produccions posteriors. Sense El Padrino Scorsese no seria el que és ara, ni tampoc sèries tan influents com The Sopranos. És la pel·lícula que va ajudar a configurar la imatge de la màfia a la consciència col·lectiva, i també una icona que ha donat peu a videojocs, paròdies, relectures i maneres de narrar. Per aquest motiu és una obra mestra i per aquest motiu tornar-la a veure et fa conscient de la seva importància. Té escenes per al record, però la seva mestria també resideix en la seva capacitat per convertir qualsevol escena, per petita que sigui, en una peça d’orfebreria formal que respira tensió per tots els seus porus. I tot plegat sota els compassos d’una extraordinària banda sonora de Nino Rota que s’ha instal·lat a l’imaginari fins als nostres dies. 

El Padrino és la història de Vito Corleone, el patriarca d’un dels clans mafiosos de Nova York. Respectat i temut per tothom, alterna la direcció amb mà de ferro dels negocis il·lícits amb la relació amb els seus quatre fills, cadascun d’ells amb una relació molt diferent amb el seu pare. El seu regnat trontolla quan es nega a entrar en el negoci de les drogues i es posa preu al seu cap. És l’inici d’una sagnant guerra entre clans d’imprevisibles conseqüències. Coppola, que als 70 va aconseguir fixar el motllo del cinema contemporani, explora la complexa configuració d’aquesta família amb una astoradora atenció al detall i una gran habilitat per a la construcció de clímaxs. Dura gairebé tres hores, però és d’aquells estranys casos en què no mires mai el rellotge i podries estar-te tres hores més absorbit per les seves imatges. Una de les claus és el seu magnífic repartiment, encapçalat per Marlon Brando, Al Pacino, James Caan, Diane Keaton, John Cazale, Talia Shire, Richard S. Castellano, Sterling Hayden, Gianni Russo, Rudy Bond, John Marley, Richard Conte, Al Lettieri, Abe Vigoda i Robert Duvall. Va tenir dues parts més: la segona, per moments aconsegueix superar la primera i encara és l’exemple més citat de seqüela ben entesa; i la tercera, molt infravalorada, té un final absolutament inoblidable.