La societat creativa formada pel director de cinema Eloy de la Iglesia i el guionista Gonzalo Goicoechea va collir el seu prestigi amb la veritat que desprenia el seu cinema. Muy pegado a su presente, cintes com El diputado, El pico, La estanquera de Vallecas i Otra vuelta de tuerca van portar a la pantalla grans realitats que en els últims anys del franquisme i els primers de la democràcia encara estaven silenciades, amb les drogues i l'homosexualitat com a protagonistes. Una manera d'entendre aquest art que els va suposar grans polèmiques, problemes amb la censura i disputes amb l'establishment del moment. Galopa y corta el viento va ser un altre d'aquells casos. Un projecte escrit el 1981 tan controvertit que mai va arribar a rodar-se, i el guió del qual ha recuperat ara l'editorial nens gratis.

El text narra l'amor impossible entre un abertzale i un guàrdia civil andalús destinat al País Basc dels anys de plom, a principis dels 80. Aquella era una Espanya encara fosca en la qual tan sols feia un parell d'anys que l'homosexualitat havia estat deixada de ser perseguida per llei, i tots dos creadors ja havien desencadenat un important renou per bregar amb ella a El diputado (1978). Van ser moltes les dificultats per treure endavant el guió. Un fet que el va convertir de pas en una petita llegenda del cinema espanyol. A més d'aquest text, el llibre inclou un pròleg de l'escriptor Eduardo Mendicutti en el qual relaciona les seves vivències de l'època amb les dels autors, i una edició crítica d'Eduardo Fuembuena, un dels majors especialistes del cinema de de la Iglesia, que posa en context l'esborrany i fa una anàlisi del moment social i polític de l'època.

Per Fuembuena, Galopa y corta el viento té tanta importància perquè en aquell projecte «el desig va xocar amb la realitat de forma menys escorada que amb qualsevol projecte anterior de Goicoechea i de la Iglesia com a parella de guionistes. Mai havien arribat, i mai després arribarien, a aquest grau de militància política en el fet d'advocar per la llibertat de qualsevol individu, fos el que fos la seva pàtria i orientació sexual», explica a El Periódico d'España, del mateix grup editorial que Diari de Girona.

Un amor impossible

La història, que pren el nom d'un vers de la cançó Mi jaca d'Estrellita Castro, es teixeix al voltant d'un amor impossible entre Manolo, un guàrdia civil andalús desplaçat al País Basc, i Patxi, un abertzale. El primer és un jove que ha acabat a la benemèrita per no haver trobat un altre treball millor, casat i amb un fill a punt de néixer. El segon, en canvi, ve d'una família molt lligada al moviment independentista, que regenta una botiga al poble on està situada la trama i la germana del qual és militant d'ETA. A partir d'una sèrie de trobades, els dos acabaran tenint un romanç que viurà diferents fases, però que cap dels dos podrà abandonar. El complicat de la relació és que, més enllà que puguin ser enemics a ulls de les persones pròximes, la seva relació no és viable perquè l'homosexualitat en aquella època i en els seus diferents ambients és encara alguna cosa implantejable. Un fet que els converteix en apàtrides, en dos autèntics desplaçats.

Amenaçats cadascun pels seus entorns pròxims, el romanç acaba amb els dos cosits a trets mentre passen una nit junts. Per donar-li més força a aquell moment, el text no esclareix del tot si han estat assassinats per les forces de l'ordre o per la banda terrorista. A més, com apunta Fuembuena en l'edició crítica, el guió es va basar en una notícia real que explicava que una parella formada per un policia nacional i un perruquer van ser assassinats per ETA en unes condicions semblants a les dels protagonistes. El text també es pot llegir com una crònica dels sagnants primers 80 al País Basc i a Espanya. Al 81 passava el 23-F, episodi amb el qual comença el guió; ETA venia dels seus dos anys més cruents, amb 84 i 93 assassinats el 1979 i 1980 respectivament; i amb l'heroïna, que també té un paper important en el guió (com en tantes pel·lícules de de la Iglesia) torçant la vida de molts joves. Aquesta era, segons Fuembuena, la forma en què el director entenia el cinema. «Sobretot a partir de El diputado. Encara que hi ha una excepció, ja que Otra vuelta de Tuerca [adaptació del cèlebre text d'Henry James] és una crònica interior del mateix Eloy, la seva autobiografia encoberta», explica.

Tal era l'enfilada amb la realitat del seu cinema que del text de Galopa y corta el viento hi ha una versió més tardana, de 1985, perquè quan van tornar a intentar rodar-la una segona vegada, el moment sociopolític era un altre, amb Felipe González en el govern i Espanya afrontant un moment de modernització a tots els nivells. Una actualització del text que no podem llegir en el llibre, però que Eduardo Fuembuena creua amb el guió de 1981 a través de notes a peu de pàgina.

La impossibilitat de rodar-lo

Encara que el projecte va despertar gran interès, i fins i tot en un article de la revista Fotogramas es va arribar a dir que el rodatge era imminent, el guió mai va arribar a transformar-se en material audiovisual. Les raons van ser múltiples: des de les diferents pressions que van rebre pels temes tan delicats que tractava, incloses les del diari abertzale Eguin, fins a financers, perquè no disposaven de subvencions per poder rodar-la. També l'autocensura i la por. En el llibre s'inclouen unes declaracions de Eloy de la Iglesia en les quals admet que tant ell com Gonzalo van començar a rebre amenaces sobre el perill que corrien si gravaven aquest guió. Va ser una raó important perquè desistissin. Com sosté Fuembuena amb una certa solemnitat, «en la base de totes les raons i motius sempre es trobarà la por i la intolerància dels homes».

La desil·lusió per no arribar a rodar-la tampoc en el segon intent va suposar també un punt d'inflexió en la història personal d'aquests dos amics. Perquè, encara que el 1981 «Gonzalo Goicoechea i Eloy de la Iglesia eren carn i ungla, la seva col·laboració professional i la seva relació amistosa estaven a la pràctica consumides el 1986, després de l'experiència desastrosa (en termes econòmics, que no artístics) que va suposar Otra vuelta de tuerca, producció de Goicoechea per a Gaurko Filmeak, una companyia de la qual tots dos eren socis majoritaris». El final a la seva relació arribaria de la mà de La estanquera de Vallecas, una cinta que Fuembuena defineix com a esplèndida, però que va fer que a partir de llavors la vida dels creadors no fos mai més la mateixa. «Aquella pel·lícula els va enterrar com a cineastes -explica l'expert-. Sens dubte, van pagar el preu més alt per la seva gosadia de radiografiar l'Espanya constitucional després de nou anys de democràcia i no deixar titella amb cap». I sentència: «Perquè ser honest i rigorós encara es penalitza en aquest sistema cultural».