L’escriptor i periodista Salvador Garcia-Arbós acaba de publicar «Girona. Menjars de Fires», la primera part d’una obra en dos volums que analitza els canvis en la cuina tradicional festiva. Més encara: és tota una reflexió sobre el pas del temps a través de les Fires i el seu menjar.
No té por del colesterol, vostè?
No. Me’l vigilo, i en aquest tema tinc una mica de sort, el tinc bé.
Només els bon vivants escriuen sobre cuina?
Jo no sóc un bon vivant.
Sí que ho és.
Ha, ha, pensi que pateixo de les cervicals i tinc lumbàlgia per males postures davant de l’ordinador.
Per què als gironins ens ha de venir un foraster a explicar el que mengem per Fires?
Sóc de Besalú, són només 31 quilòmetres, fins a Girona. A més, vaig néixer al Trueta.
Però el Trueta era terme municipal de Sant Gregori, aleshores, ho sé perquè jo també hi vaig néixer.
O sigui que vostè es diu gironí, i va néixer a Sant Gregori. Déu n’hi do.
Anem per feina: què dinarà avui [ahir pel lector]?
Peus de porc amb naps. Amb puré de castanyes i unes xips de moniato.
Un àpat lleuger, diguéssim.
I de postres, un parell de panellets de cada classe. Que seran vuit o deu en total. El que no sé és si beuré una ampolla de vi o una de cava.
Tan poca cosa és Catalunya que el nostre plat tradicional de festa són els canelons, que són italians?
Tots els pobles adopten festes i tradicions alienes. Miri Halloween, que era una festa Europea, es va traslladar als Estats Units, i quan aquí ja no es celebrava, ara torna.
S’estan perdent els bons àpats familiars i a casa?
Hi han contribuït molts factors: setmana anglesa, incorporació de la dona al treball, ascens de la classe mitjana, cotxe o cotxes a cada família... i la gent farta d’estar a casa, així que surt. Vam començar amb el pollastre a l’ast. A partir dels seixanta es va deixant de menjar a casa, es va de restaurant. I després surt el menjar per emportar. I ara ve la cinquena gamma.
Gamba?
Gamma. Menjar a domicili que només haurà de preparar amb el microones.
No el veig gaire de microones, a vostè.
I tant que sí. Per descongelar el pa (riu).
Cal tornar les dones a la cuina?
Això és molt masclista, eh?
Dependrà de la seva resposta.
A la cuina hi ha d’haver qui li agrada cuinar i qui en sap.
La meva àvia s’estava dos dies seguits preparant el dinar de fires o de Nadal.
La generació de dones que vostè sembla enyorar amb el seu masclisme recalcitrant (riu), s’ha anat morint. Però ara podem cuinar vostè o jo. De fet, el cap de setmana, qui embruta la cuina de dalt a baix són homes que volen fer un arròs.
Passejar amb una safata de panellets és un signe d’ostentació de classe?
Ja ho pot ben dir. S’ha passat de comprar safates de panellets a comptar quants som a casa i comprar dos panellets per cap.
Quin nostre plat tradicional no suporta?
El que no suporto ho tinc tan oblidat que no en puc parlar, no ho recordo.
S’han acabat els anuncis de xocolata, brioixeria, etc, per als nens.
I miri que era fantàstic l’anunci del Bony de la nostra època. I el del Donut! Ho trobo mot fort. Perquè a més a més són icones. Estan matant la publicitat.
Deia Julio Camba que ens hem de malfiar dels que per motius de salut o dieta deixen de menjar un bon plat, perquè segur que és gent que rebutja els altres plaers de la vida.
Estic cent per cent d’acord amb en Camba. I amb en Cunqueiro, en Pla i tota aquesta gent que tan bé combinaven gastronomia i escriptura.
Menjar bé ajuda a escriure bé?
I no oblidi una mica de bon beure.
Que no l’escolti en Garzón.
Ho dic amb la boca petita.
El millor d’un règim és poder-se’l saltar?
No m’agrada cap règim, la mateixa paraula m’espanta. El millor de tot és ser antirègims.
