Qui va viure els anys 80 i 90 segur que recorda Locomía, aquell colorit grup de quatre nois abillats amb grans ventalls, muscleres XXL i sabates de puntes esmolades. En una època en què Espanya lluitava per modernitzar-se i obrir-se al món després de la transició, aquesta boy band amb una estètica trencadora de toreros glam va omplir les pistes amb el seu transgressor estil, les seves vistoses coreografies i els seus enganxosos èxits . Però darrere dels seus aires de festa i llibertat s’ocultava una història de picabaralles, odis, traïcions, addiccions i homofòbia digna d’una telenovel·la. «El millor culebró mai ballat», com ho ven Movistar Plus+, que avui estrena la docusèrie Locomía, on dissecciona l’auge i la caiguda del grup, arran d’una guerra amb el productor que va impulsar la seva carrera.

Els mateixos exmembres de la banda són els que porten la veu cantant al llarg dels tres episodis que componen la sèrie documental. Hi ha, per exemple, els primers membres, com Xavi Font (fundador i líder absolut); el seu germà, Luis Font; l’holandès Gard Passchier i Manuel Arjona, que recorden els anys de bogeria a les discoteques d’Eivissa, abans de saltar a la fama a la resta del país. «Ho compartíem tot. Érem com una comuna, però sense ser hippies», rememoren de l’època en què eren la imatge de la discoteca eivissenca KU, tenien un lloc on venien els seus dissenys i li van regalar a Freddie Mercury unes sabates acabades en punta que va lluir en un dels seus últims clips de vídeo, I’m going slightly mad.

Però també tenen molt de pes en el relat altres integrants que anirien sumant-se a l’aventura substituint altres companys, com Carlos Armas i Juan Antonio Fuentes. «Per mi, el primer repte va ser fer que el públic s’assabentés de qui era cadascú», explica Jorge Laplage, director de la docusèrie. Una altra figura clau en la història de Locomía que apareix en aquest treball és José Luis Gil, el productor i manager que els va convèncer per abandonar Eivissa i mudar-se a Madrid per llançar èxits com Taiyo i Loco Vox.