Patxo Unzueta, mestre zen del periodisme d’opinió, ha mort. Abans que aquest gènere, que ara sembla a l’abast de qualsevol, fora de trencament i estrip, practicat pels que consideren que opinar no forma part del saber, va demostrar als seus articles a El País que només es pot opinar sabent.

Va arribar al diari de Miguel Yuste poc després d’inaugurar el diari, que va néixer el 1976. Amb ell va venir del País Basc Jesús Ceberio, que després en seria el director, i tots dos van formar part d’una ègida de periodistes bascos, informadors, reporters, part de la llegenda del bon periodisme, creat en la dificultat d’explicar i en l’obligació d’analitzar abans de dir les notícies o d’emetre les opinions.

A Patxo, bregat a la guerra basca del franquisme i del postfranquisme, li va tocar l’obligació de pensar per dir, ja que res del que passava a l’Euskadi d’ETA i de l’hipernacionalisme li va ser aliè. En aquesta complexitat es va educar, i va traslladar el que sabia en una prosa elegant i subtil, clara, que de seguida es va acoblar a la manera de dir, a les seves editorials, del seu amic Javier Pradera, el primer editorialista del diari que dirigia Juan Luis Cebrián. Una dissensió greu sobre les posicions del diari respecte a la pertinença d’Espanya a l’OTAN va acabar amb aquesta estreta col·laboració que ja es va reprendre sense Pradera com a editorialista.

El treball de Patxo era tan minuciós com el seu caràcter com a columnista. Anava a totes les sessions de discussió editorial, prenia notes com si anés a fer un memoràndum, i el resultat d’aquestes notes eren després editorials que deglutia en tots els formats. Escrivia a mà, sotmetia aquest text a l’escrutini de la màquina d’escriure, fins que se sentia satisfet i llavors tornava a reescriure com si encara quedessin dubtes que resolia, finalment, picant les proves.

Els seus companys (entre els quals vaig tenir el privilegi de formar-ne part) n’expliquen anècdotes que expliquen traços de la seva manera de ser com a analista, però també com a persona. Qualsevol qüestió que se li plantegés, ja fos periodística, política o personal, en requeria una reflexió detallada que podia tardar hores i fins i tot dies a dilucidar-se. En aquests casos, s’emportava, a casa si calia, la substància de la matèria posada en qüestió, i tornava a la redacció amb una resposta que de vegades omplia diversos folis que deixava sobre la taula del curiós.

El seu silenci va ser una de les llegendes basades en la realitat del seu caràcter. Un cop vaig tenir necessitat d’una resposta seva sobre alguna cosa que era de discussió a la secció d’opinió per a la qual treballàvem. Aleshores vaig decidir trucar-li per telèfon, quan ell era a la redacció. Posat al telèfon, va respondre llargament com si mai no haguéssim parlat abans en persona. A partir de llavors sempre vam ser millors conversadors per telèfon.

Va ser un amic commovedor, disponible sempre (per telèfon, sens dubte), d’emocionant tracte personal, sobretot el que va dispensar fins a la mort al seu amic Javier Pradera, a qui anava a visitar cada matí, al despatx que sempre hi va mantenir una vegada tornat a El País. La seva conversa era com aquelles que es diu que Samuel Beckett tenia amb els seus millors amics: un reguitzell ple de silencis fecunds. Ara ja estan tots dos en el silenci del qual no es torna, la seva història va ser la d’una amistat incòlume al voltant d’un ofici en què tantes vegades el soroll es converteix en fúria inútil. Patxo era un mestre zen del silenci i un amic el silenci del qual tantes vegades em va deixar admirat i, com ara, sense paraules.