El seu aspecte físic i la seva veu greu el feien ideal per donar vida a un agent secret amb aires de superheroi com García, el protagonista de la novel·la gràfica que porta el seu nom. I aquí està Francisco Ortiz (Madrid, 1986) en la sèrie homònima, que actualment emet HBO Max els divendres, a la pell d’un personatge com sortit de les pel·lícules de cine clàssic amb què els seus pares li van inculcar una cultura cinematogràfica. Ja l’havíem vist vivint una altra època a ‘Amar es para siempre’ i ‘El Caso: Crónica de sucesos’, però <strong>‘¡García!’</strong>, diu, és sobretot una sèrie molt actual.

¿Com li va arribar la proposta de ser un superagent de còmic?

Van contactar amb mi per fer el càsting i des del primer moment hi va haver molta química entre tothom: Veki Velilla, el director, Eugenio Mira, i la directora del càsting. I com que vaig poder aconseguir les novel·les gràfiques, de seguida em vaig poder fer una idea del personatge i provar una proposta més concreta.

¿El seu físic hi va contribuir?

Tinc certa planta, però tampoc soc excessivament gran: faig 1,86. Però ells confiaven en la manera de rodar, en les òptiques, els angles dels plans... i jugar amb això per maximitzar el personatge tot el possible. L’aspecte, la grandiositat del personatge, ho tenien molt clar i sabien qui necessitaven. Jo estic en el terme mitjà òptim: entre gran i no gran, sensible i no sensible, dur i no dur...

La seva veu hi tindria molt a veure també. ¿Com definiria el seu personatge? ¿És dels bons o dels dolents? 

Més que bons i dolents, es tracta dels comportaments dels personatges davant les circumstàncies de la vida. García és un home ple de capacitats per al conflicte, per resoldre adversitats i està caracteritzat per la seva gran capacitat d’estimar. I és el que busca en la vida: que li atorgui aquest espai per donar tot l’amor que porta dins i que encara no li ha sigut possible.

Ja havia viscut aquesta època a ‘Amar es para siempre’ i ‘El Caso: Crónica de sucesos’, però aquesta sèrie és molt diferent.

És una sèrie actual que torna al passat per poder explicar aquesta història. És un personatge que ha estat congelat 60 anys en el temps i, per poder comprendre la seva actitud i per què fa les coses en l’actualitat, és necessari tornar al passat i veure d’on venen i per què li passen. No és una sèrie d’època, tot i que dins seu hi hagi molta època. En realitat plasma problemes de l’actualitat i pretén donar una lectura contemporània del que ens passa avui dia.

¿Aquesta estètica de còmic comporta més complexitat a l’hora de gravar?

Ha sigut un rodatge complex a l’hora de les composicions i aquest tipus de coses, però l’Eugenio és extremadament intel·ligent i ha sabut portar-nos de manera que poguéssim deixar bastant espai perquè els aspectes tècnics no ens coartessin i poguéssim explotar les eines interpretatives.

Hi ha molts efectes especials.

Moltíssims. Per mi ha sigut com un màster, perquè he vist elements i eines amb què no havia treballat mai. 

¿Mira els ha donat llibertat per introduir coses de la seva collita?

Des del principi. Portaven un treball previ de quatre anys: l’‘story board’, plans, el muntatge... I entenc que mentalment haurà hagut de fer una negociació entre el que ell pensava que havien de ser els personatges i el que han sigut. No obstant, si ha cregut que part de les nostres propostes eren vàlides, és perquè ho eren. Amb aquest treball, previ, les novel·les gràfiques i les dues notes mínimes de l’Eugenio els personatges van sortir d’una manera natural.

¿Està especialment orgullós de la part que recrea els anys 60?

L’Eugenio volia portar-ho tot dins una mena de codi ‘pulp’. I fins i tot ens va donar llibertat per canviar la interpretació i portar-ho a una cosa menys natural i més marcada. Ha sigut molt divertit i molt gratificant, perquè he crescut molt amb aquest cine. Els meus pares han sigut una gran influència per mi cinematogràficament i m’han fet veure moltíssim cine clàssic. Poder treballar en aquest codi ha sigut meravellós, perquè creus que és una cosa per la qual mai passaràs. I quan treballes amb algú tan purista com l’Eugenio, amb tant coneixement respecte aquest cine, i que el va rodar com llavors i amb un resultat tan impressionant... La meva mare està encantada de veure’m així.

¿I que treballi amb un gran com Emilio Gutiérrez Caba?

Això ha sigut una meravella. Jo procuro ser bastant esponja a l’hora d’absorbir qualsevol estímul que em pugui fer evolucionar i aprendre. Amb l’Emilio, en cada sessió, seqüència i presa hi ha un ensenyament nou. En sap molt de gestió del personatge i el treball. Sempre és una ajuda tenir-lo a prop.

La història podria semblar naïf, però hi ha molta sàtira política.

És un gran moment per plantejar el tema que es planteja a ‘¡García!’ respecte a la societat. Tot està molt convuls. Sembla que estem perdent les bases i certs ideals de tota la vida i tot es comença a desmembrar. Està bé, perquè les normes estan per trencar-les. Les noves generacions venen sentint per elles mateixes i de vegades ho oblidem i volem dogmatitzar-ho tot. Però en aquesta voràgine de trencar amb tot l’anterior moltes vegades s’escombra amb valors del passat que potser no hauríem de perdre. La sèrie, malgrat que tracta el tema polític, es basa més en les persones. En la manera de sentir l’individu, més que la societat.

García és un James Bond ‘cañí’. No és glamurós ni un seductor.

Un agent secret a Espanya és algú amb molta terra. Algú més allunyat dels luxes i el glamur i més a prop de la terra i el conreu (riu). Malgrat que sigui un home amb formes i educació, i que pugui acatar qualsevol tipus de protocol. García és més pròxim a la terra que a les grans esferes.