No fa falta ser un expert en sèries de televisió per saber que La casa de papel és un fenomen a nivell mundial. Només fa falta moure's pel món, ja fora per Filipines o per Xipre, per a trobar-se l'emblemàtica màscara de Dalí i la típica samarreta com un souvenir més. O que al turista hispànic, en lloc de preguntar-li per Messi, li parlessin de la ficció dels carismàtics atracadors. Fins al punt que més d'un confessés que aquest espanyol que xampurrejava l'havia après seguint les seves aventures.
No fa falta ser un expert, no; però els entesos corroboren l'èxit. I fins i tot ho fan les dades, escasses, de les quals es disposa, donat l'hermetisme que té Netflix a l'hora de revelar els números de les seves produccions. En el rànquing de les sèries més populars per hores vistes en els seus primers 28 dies en la plataforma, La casa de papel apareix (en concret, la seva quarta temporada) ni més ni menys que en el número tres, només superada per El juego del calamar i Els Bridgerton, per sobre de títols tan emblemàtics com Stranger Things. A més, altres dos lliuraments de la ficció espanyola (la temporada 3 i la primera part de la cinquena temporada) també figuren en el lloc 12è i 14è, respectivament, de la mateixa llista.
Segons Parrot Analytics, el llançament del principi del final, el passat 3 de setembre, es va convertir en el més demandat en el món... i això que l'audiència ja sabia que el destí del Profesor, Tòquio i companyia no quedaria sentenciat fins al 3 de desembre, quan es van estrenar els últims cinc episodis que han posat punt final a l'espectacular atracament en el Banc d'Espanya en el qual es trobava la banda.
Però què és el que ha enganxat a milions de fans al llarg del planeta a una sèrie protagonitzada, a priori, pels dolents de la funció, pels amics de l'aliè? Què han vist en aquesta ficció made in Spain que ha connectat amb un públic tan heterogeni? El Periódico de España, del mateix grup editorial que Diari de Girona, analitza cinc punts que van fer enlairar el fenomen a escala global.
Els creadors i directors, una aposta segura
Pot ser que abans de la casa de paper el nom d'Álex Pina, el seu creador, no els sonés massa. Però segur que sí que havien vist moltes de les sèries que havia desenvolupat, tenint en compte que van estar abonades als primers llocs dels rànquings d'audiència espanyols: Los hombres de Paco, El barco, Vis a vis, Los Serrano, Periodistas… Així que per a Antena 3, confiar en el nou projecte d'un creador enganxat a l'èxit era pràcticament una aposta segura, i més tenint en compte que la sèrie abordaria per primera vegada en una ficció televisiva espanyola un atracament, un gènere que havia funcionat molt bé al cinema. Pina es va envoltar del seu equip habitual, amb Jesús Colmenar com a director; Migue Amoedo com a director de fotografia, i Esther Martínez Lobato, la seva dona, com a productora executiva i guionista. Una altra banda amb talent.
Netflix, un mercat de 191 països
La casa de papel es va estrenar el maig de 2017 a Antena 3. Encara que l'audiència va ser bona durant la primera temporada, va anar baixant a la segona, amb el que la cadena va decidir donar-li carpetada. Els actors i creadors van pensar que la seva història conjunta s'acabava a partir d'aquí. Però l'entrada en escena de Netflix ho va canviar tot. La plataforma la va afegir al seu catàleg a finals de 2017 sense cap mena de bombo, com una altra més de les produccions espanyoles que sumava a la seva oferta…
La sorpresa va ser que l'interès per la banda dels atracadors comandada pel Profesor va començar a disparar-se, sobretot a nivell internacional, ja que s'estrenava en 191 països alhora. Va ser la primera pedra del camí cap al fenomen global. El 2018, Netflix ja va anunciar que la ficció s'havia convertit en la sèrie de parla no anglesa més vista de la plataforma en tota la seva història, així que el seu següent capítol estava cantat: produiria més temporades. Les caretes de Dalí es van popularitzar en les manifestacions de països de tot el món, com una mostra del descontentament contra el sistema establert que tan bé reflectien en pantalla Tòquio, Denver i la resta del seu equip. El fenomen acabava de començar.
La perfecta barreja entre acció i emoció
La casa de papel és una sèrie d'acció. És evident. El ritme de thriller, que deixa gairebé sense respiració al teleespectador, amb una tècnica narrativa basada a comprimir el temps (passen moltes coses en pocs minuts) és una de les seves grans bases. Costa recordar una ficció tan trepidant en una televisió generalista (les seves dues primeres temporades les va emetre Antena 3) i, com diu Jesús Colmenar, amb ella es trencava la tònica de la ficció de prime time de les cadenes espanyoles en canviar “la senyora de Cuenca” per uns atracadors amb nom de ciutat.
Però no es queda en això. La part emocional --que impregna totalment aquesta part final de l'última temporada--, ja sigui en forma de flashbacks del passat dels components de la banda o de les relacions afectives que estableixen entre ells en aquesta convivència 24/7 que són els atracaments, té una gran importància, i col·locada entre escenes de molta acció, fins i tot de gran violència, serveix per a sufocar el foc de l'adrenalina amb la humitat d'alguna llagrimeta. Aquest humor propi de la comèdia negra, que apareix en les situacions més inversemblants, fruit dels imprevisibles (i excel·lents) guions, és un altre dels components que serveix per a rebaixar la tensió.
Un símbol de la resistència
Que uns personatges de ficció que operen fora de la llei despertin la simpatia del teleespectador no és una cosa nova. Els sofisticats robatoris refinats que mostren pel·lícules i sèries de tots els temps sempre li han posat al costat dels dolents. L'èxit en l'operació és celebrat. Però aquí aquesta empatia envers el delinqüent es converteix en alguna cosa més. En un moviment. El moviment de la resistència. Perquè aquests lladres roben als dolents de veritat: a la Fàbrica de la Moneda i Timbre i al Banc d'Espanya. I s'acaben convertint en antisistema.
Fins i tot tenen el seu himne, que es repeteix al llarg de les temporades: l'enganxosa Bella Ciao, cançó que corejaven els partisans en la seva lluita contra els feixistes durant la Segona Guerra Mundial, que ha representat els ideals de llibertat el segle XX (i que va ser l'equivalent al Resistiré en el confinament a Itàlia i Alemanya). L'avi del Profesor (Álvaro Morte) l'hi va ensenyar i aquest li va ensenyar als seus pupils. Versionada per artistes com Yves Montand i Manu Chao, la sèrie té la seva pròpia en les veus de Manu Pilas i Nawja Nimri (la inspectora Sierra). Els manifestants que apareixen en la sèrie enarborant pancartes a favor dels atracadors fora de l'edifici on aquests romanen parapetats d'alguna manera ens representen.
Una estètica que ja és marca
Els creadors volien donar una identitat visual que donés marca a la sèrie i el mono vermell (que ha copiat El juego del calamar) i la careta de Dalí (una inèdita versió de la revolucionària de V de Vendetta) que llueixen els atracadors (i col·loquen als ostatges, per a jugar a la distracció davant la policia) ho ha aconseguit. Aquest uniforme de treball ja forma part dels carnestoltes de diversos punts del planeta. Però aquesta és només la part més visible. Els decorats i attrezzo són també impecables. En el plató on es va gravar Vis a vis es va recrear la Casa de la Moneda amb tot luxe de detalls. I en la temporada final, agafa especial protagonisme una sala del Banc d'Espanya que reprodueix fidelment a l'original, amb els seus quadres de Goya pintats a mà (res de làmines) i cassetonat en lloc de pladur. Un treball de 181 dies que salta per l'aire en la primera explosió. Però el preciosisme que exigeix la sèrie ho justifica tot.
També està molt cuidada l'estètica en els flashbacks protagonitzats pel difunt Berlín (Pedro Alonso) tan manipulador com culte i sibarita, unes delicioses joies que apareixen entre la barbàrie i que han propiciat un spin-off (que arribarà el 2023, amb Berlín com a fil conductor) que sobreviurà a la sèrie. Com ho farà la versió coreana, amb l'actor del joc del calamar Park Hae-soo, que s'estrenarà el 2022. El fenomen és imparable.
