La modèstia de Queralt Casas i la medalla prohibida a París

En el món de l’esport sovint s’utilitza una consigna tant redundant com a vegades efectiva com la de «Res és impossible». Encara que alguns cops es compleix i que a nivell motivacional pot ser útil, el cert és que la majoria de vegades la crua realitat s’imposa. En aquesta situació es troba la selecció espanyola de bàsquet femení i en particular la bescanonina Queralt Casas pocs dies abans de començar els Jocs de Paris, en què la possibilitat de l’or és pràcticament una quimera. 

El combinat entrenat per Miguel Méndez arriba a la cita amb opcions de fer medalla però per molt que faci un gran campionat, fins i tot per sobre de les seves expectatives inicials, el monstre americà és un escull insalvable per somiar amb la preuat or, com reconeix la mateixa Casas. És la segona cita olímpica per l’escorta gironina del València Bàsquet, que en els Jocs de Tòquio no va poder lluitar per les medalles després que la selecció fos eliminada per França en un partit de quarts de final resolt per petits detalls (64-67). 

Va ser un cop dur per un combinat que havia fet una primera fase implacable, guanyant tots els partits amb solvència i bon joc. Forma part de la complexitat d’una competició curta i amb només 12 equips. Qualsevol partit irregular et pot enviar a casa però al mateix temps fer els deures en la primera fase no et garanteix res perquè les garrofes de veritat es juguen en les eliminatòries a cara o creu. 

A més, deixant al marge l’inabastable Estats Units, l’esprint per les medalles de plata i de bronze pot ser molt ajustat entre les altres seleccions, entre les quals s’hi troba Espanya. Qualsevol detall, en aquest sentit, pot ser important, i per això l’objectiu de la selecció és arribar als quarts de final el més ben posicionada possible. Ha quedat enquadrada en el grup segurament més assequible amb Puerto Rico, Sèrbia i Xina, el rival més potent i el primer amb què s’enfrontarà. «Sabem que és molt important acabar primeres de grup perquè després no et toqui un dels equips grans», assenyala Casas, conscient de la importància del duel d’aquest diumenge davant les asiàtiques. Independentment dels mèrits que faci la bescanonina i el seu combinat sobre la pista, una part de sort també hauran de tenir perquè els emparellaments de quarts de final es decidiran en un sorteig. Els primers classificats es podran enfrontar a qualsevol segon o tercer, fins i tot del mateix grup, circumstància que farà mantenir una incertesa màxima fins el moment del sorteig.

El precedent d’Austràlia

Una de les seleccions interessants a evitar per les espanyoles és Austràlia, que es va imposar a les de Miguel Méndez en un amistós celebrat dilluns. Ahir van jugar l’últim matx de preparació davant Canadà abans de volar cap a la capital francesa. «Els amistosos estan per això, per preparar els partits oficials. Com mes fort sigui el rival millor perquè a l’hora de la veritat estarem preparades. No importa tant el resultat sinó la manera com treballes i el que intentes millorar de cara al torneig, que es l’important», subratlla l’escorta bescanonina, convençuda que de la derrota contra Austràlia se’n poden extreure moltes lliçons per Paris. A part d’oceàniques i espanyoles, França, Canadà, Bèlgica i Xina i Japó són les altres candidates a lluitar per les medalles.

Per Casas, una de les claus per arribar lluny pot ser l’aspecte defensiu. «Des de la defensa podem créixer, corre, fer que el nostre joc sigui mes fluït i que els rivals facin pocs punts», apunta la gironina, que considera que són un conjunt de tall clarament defensiu. 

Cohesió de grup

Un dels punt forts del combinat espanyol, més enllà de l’indiscutible talent de moltes de les seves jugadores, és el fet de ser un grup unit i amb una química especial. «Ens portem molt be. El mes i mig es fa llarg però això ajuda a que es faci més amè. Quan tenim descans fem coses juntes. És un grup maco», valora l’escorta del València Bàsquet, que afegeix que moltes de les jugadores ja porten uns quants anys compartint vestidor amb la selecció i «al final t’entens a pista i t’entens fora». 

Per Casas, que viurà els seus segons Jocs Olímpics juntament amb tres jugadores més, «tots els torneigs s’agafen amb il·lusió», encara que cap competició és comparable a una cita olímpica. La gironina assegura que «està molt feliç i amb ganes de començar», i al mateix temps envia un missatge de prudència respecte a les possibilitats de fer medalla. «És molt complicat, són les 12 millors seleccions del món», adverteix. 

Aquest diumenge, davant Xina, es pot començar a clarificar si el camí cap a la medalla de Casas serà més o menys complicat. El que ja d’entrada no es presenta complicat, sinó impossible, és l’or. «És imbatible per qualsevol selecció, no només per la nostra», rebla la de Bescanó sobre el temible Estats Units.