La intrahistòria del cinquè bronze dels Hispans

L’handbol espanyol va viure un dels moments més durs dels últims temps divendres de la setmana passada amb una traumàtica derrota contra Alemanya (24-25) en les semifinals dels Jocs de París després de tenir el partit gairebé guanyat.

Quatre grans aturades a boca de canó d’Andreas Wolff van frustrar el primer triomf de la història en unes semifinals olímpiques i van condemnar als Hispans a lluitar diumenge passat pel bronze per cinquena vegada... i les cinc vegades es va aconseguir el botí.

Però, quina ha estat la intrahistòria d’aquest renéixer? Tant els jugadors com el cos tècnic, encapçalat pel sarrianenc Jordi Ribera, estaven trencats a la conclusió del duel contra la ‘Mannschaft’. «Sobretot els que teníem ja el bronze de Tòquio volíem més i la veritat és que el partit se’ns va posar molt de cara», admetia Ribera amb la seva habitual flegma.

No hi havia temps per a laments, ja que a penes 36 hores després el maltractament del Comitè Olímpic Internacional obligava a Espanya a jugar-se el bronze en l’últim dia dels Jocs de París a les nou del matí contra Eslovènia.

El dissabte al matí a l'hora d’esmorzar el seleccionador es va trobar part del treball fet. Amb una maduresa extraordinària, els jugadors s’havien aixecat amb la ment posada en el podi i semblaven haver deixat la decepció entre els llençols.

Jordi Ribera va decidir que no hi ajudaria una de les seves meticuloses sessions de vídeo ni potser tampoc un entrenament intens per corregir detalls tàctics, així que es va emportar a l’equip a un camp de futbol i allà van jugar com si fossin nens. Èxit total, ja que amb aquests riures i amb les bromes van tancar el bagul del record de les semifinals.

El curiós és que tan important com l’experiència dels veterans com Gonzalo Pérez de Vargas, Jorge Maqueda o Rodrigo Corrales han estat els joves. «La seva il·lusió i les seves ganes de tenir el bronze ens han contagiat una mica a tots i han estat molt importants», va destacar Gonzalo a la premsa espanyola. «Fins i tot jo vaig riure», explicava amb un somriure burleta el seleccionador.

L'Espanya de Jordi Ribera guanya el bronze contra Eslovènia

Per cert, honor també «als que no han vingut, però que han estat clau per a què això funcioni», van reclamar Jorge Maqueda i Rodrigo Corrales. I aquí hi hauria els lesionats Joan Cañellas i Gedeón Guardiola al costat de Viran Morros, Antonio García, Ángel Fernández...

O els tres que no han entrat en la llista com Sergey Hernández, el jove blaugrana de Bordils, Petar Cikusa, i un Adrià Figueras que sí ha tingut minuts. Un altre detall de grandesa és que el grup va pressionar perquè aquest trio visqués a la Vila i no en un hotel. Ho van aconseguir. «Això és un èxit de tots i ells són tan responsables com nosaltres», va insistir Maqueda.

Petar Cikusa no es va poder penjar la medalla de bronze perquè va entrar a la llista d’Espanya com a jugador reserva i no va participar als partits dels de Jordi Ribera, però ha viscut l’experiència d’anar als Jocs amb 18 anys i ha compartit l’èxit amb els Hispans.